El blog del Diari de Barcelona

BTVNOTÍCIES.cat substitueix el Diari de Barcelona

2009-07-28T10:51:00.004+02:00

Barcelona Televisió (BTV) inicia un nou projecte de servei públic per a la ciutat de Barcelona: BTVNOTÍCIES.cat, un portal audiovisual de notícies on hi trobareu tota la informació que li pot interessar al ciutadà de Barcelona disponible en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, actualitzada permanentment.

En aquest nou projecte Barcelona Televisió ha posat a treballar a tot l’equip que ha estat produint continguts pel Diari de Barcelona, que tanca la seva edició des d’aquest canal de televisió a partir del proper divendres 31 de juliol de 2009.

El Diari de Barcelona tanca d’aquesta manera una època de 10 anys en què ha estat directament vinculat a Barcelona Televisió (BTV). Professionals i periodistes de la casa hem treballat a la redacció digital del mitjà per tal de generar informació sobre Barcelona a la xarxa: només en els dos darrers anys hem elaborat més de 5000 vídeos informatius.

En aquest moment volem agrair la feina de totes les persones que han fet possible el projecte i també tota la gent que ha estat a l’altra banda: als lectors del diari, a totes les persones que heu dedicat part del vostre temps a atendre els redactors i redactores del mitjà. Una menció especial a les persones que formeu l’anomenada ‘blogosfera barcelonina’: ens hem conegut a través de les trobades de l’Ateneuesfera i especialment als reportatges setmanals al diari: gràcies pel vostre bon tracte i la col·laboració amb el mitjà sempre que us ho hem demanat. Seguirem en contacte.

Entre els reconeixements rebuts pel projecte destaquen els dos darrers premis aconseguits aquest 2009: el premi al Civisme als Mitjans de Comunicació atorgat per la Conselleria de Governació per la campanya ‘Herois de Barcelona’ i el premi Innova de la Diputació de Barcelona.

BTVNOTÍCIES.cat arrenca el proper 7 de setembre de 2009 i pensem que el nou portal oferirà més informació sobre Barcelona i els seus barris i ho farà de forma més accessible.

Treballarem amb una única redacció d’informatius que aprofitarà tots els seus recursos per fer que tot la informació produïda sigui consultable a través de diversos suports multiplataforma: un canal de televisió, internet, el teu telèfon mòbil....

Mentre ens podeu trobar al nou blog de la redacció on anirem explicant els detalls del nou projecte.

Que passeu un bon estiu!

Redacció del Diari de Barcelona

Ángel Pestaña:líder anarcosindicalista i plaça de la Prosperitat

2009-06-30T21:29:00.007+02:00

Cercava un barri que encara no haguéssim visitat dins la nostra sèrie PASSEJANT PER... (que tanquem amb aquest reportatge) i vaig trobar la Prosperitat. No vaig dubtar sobre el carrer o plaça a tractar. La plaça d’Ángel Pestaña, tot i que jo d’entrada no en coneixia la història, és el centre de la vida de la Prosperitat. Dins la mateixa plaça hi ha el Casal de Barri, així que el primer va ser trucar-hi. L’Ignasi em va adreçar al “Pepus” de l’Associació de Veïnes i Veïns i també a la Maruja. No va ser fàcil trobar un dia per anar a gravar la plaça i entrevistar-los a tots dos, però crec que l’esforç ha valgut la pena. En Rafel i jo vam visitar la plaça abans que es cobrís de sorra per convertir-se en la Prospe Beach.

www.diaridebarcelona.cat

Josep Ferrandi, “Pepus”, és una persona vinculada des de sempre a l’Associació de Veïns. També està sindicalment compromès com a treballador de Parcs i Jardins. La Maruja Ruiz va ser presidenta de l’associació durant molts anys i ha viscut en primera fila la història de la plaça perquè, a més, viu allà mateix. Quan allò era un camp de barraques sense llum ni aigua corrent, ella perseguia per Nou Barris l’alcalde Enric Masó (1973-1975) perquè, almenys, hi posessin una font pública. Història viva d’un barri que s’ha fet a si mateix.

www.diaridebarcelona.cat

L’altra curiositat a satisfer era per què la plaça es diu Ángel Pestaña. En la biografia d’aquest líder històric de la CNT i del Partit Sindicalista, no vaig trobar cap vincle amb el que avui és Nou Barris. Ben al contrari, a Barcelona va viure sobretot al carrer de Sant Jeroni, al Raval. Sembla que la decisió de dedicar-li aquesta plaça té més a veure amb el moment en què es va adoptar (la recuperació de l’ajuntament democràtic, el 1979) que no pas amb l’indret en si. Com el carrer de Pablo Iglesias, fundador del PSOE i de la UGT, que arrenca des d’un cantó de la plaça.

Sobre el líder anarcosindicalista, vaig descobrir la tesi Ángel Pestaña. Caballero de la triste figura. Vull agrair a l’autora, la professora d’història María-Cruz Santos, la seva immensa amabilitat en repetir l’entrevista i deixar-me material sobre Pestaña.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per l'Albert Muñoz

Parlem de vins amb Joan Gómez Pallarès

2009-06-29T15:48:00.002+02:00

El darrer protagonista de la secció B de Blog és en Joan Gómez Pallarès, autor del blog De Vinis. En Joan ens cita a l’espai Monvínic, en ple cor de l’Eixample. Només entrar-hi ens adonem clarament que en Joan juga de local i l’Albert i jo de visitants. Ens explica que aquest és un espai únic al món, dedicat exclusivament al coneixement de la cultura del vi: en els seus viatges, diu, no n’ha trobat cap d’igual.

www.diaridebarcelona.cat

Davant nostre s’arrengleren les ampolles dels vins del dia; assessorats per un professional podem triar-ne un o bé l’altre. Aquí és poden degustar els millors vins del món per copes o mitges copes a un preu raonable, el que en Joan considera un luxe per a qualsevol persona que li agradi la cultura del vi i no vulgui excedir-se amb el preu.

L’espai és pur disseny (No en va avui hem sabut que està nominat als premis FAD08) però resulta poc funcional de cara a la il·luminació de la nostra càmera de vídeo. Així que asseiem en Joan a un pati interior i allà coneixem més bé com aquest catedràtic de llengües clàssiques amant de la cultura del vi va decidir donar un salt a la blogosfera per tal de compartir les seves experiències.

Si us agrada la cultura del vi, probablement ja coneixeu el bloc De Vinis. Si no, us recomano que us hi deixeu caure. Hi trobareu centenars de recomanacions, cròniques de viatges, i anècdotes sobre aquesta herència mil·lenària que és el treball de la vinya i el vi.

publicat per: Rafael Luján

L'alfabetització digital surt de Nou Barris

2009-06-26T09:37:00.003+02:00

El Cibernàrium fa una feina capdal a la nostra ciutat. Ofereix cursos sobre eines per desenvolupar-se a internet gratuïtament. Però quan parlo del Cibernàrium a la gent del meu entorn, molts d'ells el desconeixen.
El Jordi Roca, el director del centre, ens guia per l'edifici i ens ensenya les noves instal·lacions, que són al parc Central de Nou Barris, on es situa el Parc Tecnològic BCNord. La Patrícia i jo sabem que els cursos que s'ofereixen són un èxit, ja que alguna vegada hem intentat inscriure'ns i les places s'acaben a les poques hores, o fins i tot als pocs minuts d'obrir-se el període d'inscripció.
La veritat és que la ciutadania ha respost amb interès a l'opció de no quedar-se enrere en qüestió de coneixements tecnològics i, sobretot, a l'hora de navegar per internet. El gruix de les persones que hi acudeixen són persones d'entre 45 i 60 anys, i en un 55% són dones.
El Cibernàrium ha fet molta feina, però encara té una gran tasca per davant, ja que cada dia hi ha més gent que se n'adona de la importància de renovar-se en formació. I a la vegada, més persones decideixen fer el pas de tornar a les aules.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per Núria Llabina

Marià Aguiló, artèria peatonal del Poblenou

2009-06-23T12:32:00.004+02:00

Aprofitant un rodatge de l’Albert a la rambla del Poblenou, ens apropem fins al carrer de Marià Aguiló per gravar una peça sobre aquest espai. Es tracta d’una via estreta, peatonal, amb tarongers i quatre bancs col·locats aleatòriament. Es nota que és un lloc de pas perquè està ple de gent que vola amunt i avall, amb bosses d’anar a comprar o sense, però tots amb el mateix ritme.

www.diaridebarcelona.cat

Ens situem al final del carrer i caminem cap amunt. Són molts els que ens paren i ens demanen que anem a gravar els seus comerços. Entrem en una botiga de queviures. Destaca perquè sembla una botiga molt antiga i autèntica... i no ens equivoquem pas! La Maria Lluïsa ens explica que aquest negoci porta 105 anys i que ella és la jove de la família.

També entrem a la fruiteria de la Joana, just a la vora de la botiga de queviures. La Joana està encantada que hagin arreglat el carrer. Ara els vehicles no molesten i la gent del barri pot passejar-hi tranquil·lament sense haver d’esquivar els cotxes.
Tornem on havíem començat a gravar perquè allà es troba el local del Txema, un ebenista que vol recuperar la memòria del Poblenou. Fins i tot ens regala un "més petit de tots"!

Un matí bonic i assolellat que acaba a la seu de l’Atlètic Poblenou perquè el secretari de l'entitat, en Josep Anton, ens expliqui què fa a Barcelona un club amb els colors de l’Athletic de Bilbao, i quant fa que hi són aquí. Ho vols saber?

Publicat per Maria Papadopoulos

Fundació Comtal: un espai de solidaritat

2009-06-18T16:20:00.000+02:00

A mitja tarda ens arribem amb l’Albert per conèixer la tasca que fa la gent de la Fundació Comtal. Des de fa 15 anys treballen per millorar les condicions dels infants i joves del seu barri que puguin estar en risc d’exclusió social.

No agafem una tarda especialment moguda, tot i això veiem com els voluntaris ajuden els nens i nenes a escriure, parlen amb ells... en un clima de gran complicitat tot i la diferència d’edat. L’Anna-Bel Carbonell ens detalla alguns dels nou projectes de la fundació, i en Jordi Jover ens explica com l’entitat ha anat adaptant-se a les necessitats del barri.

www.diaridebarcelona.cat

Acabem el rodatge desplaçant-nos cap a l’espai central del Forat on dues de les monitores de la fundació acompanyen un grup de nens i nenes durant els seus jocs.

Després de veure la feina d’aquests voluntaris de la Fundació Comtal m’atreveixo a dir-vos que aquest pot ser un lloc ideal si ara mateix esteu pensant dedicar part del vostre temps lliure al voluntariat. De fet qualsevol de les associacions que us hem anat explicant al llarg d’aquests mesos de reportatges ho són. Estic segur que en la majoria d’ocasions, els voluntaris reben més del que poden arribar a donar.

publicat per: Rafael Luján

L’encís d’una finca amagada a la Vall d’Hebron

2009-06-16T16:43:00.012+02:00

www.diaridebarcelona.cat

Com era previsible, m’he deixat pel camí un munt de detalls sobre la història de la finca Martí-Codolar. Per això, aprofito aquest espai que tenim els redactors del Diari de Barcelona per explicar-vos algunes curiositats.

Sempre m’ha agradat comparar imatges antigues amb l’actualitat. Aquí veiem l’actual hivernacle, avui sense els vidres de colors que cobrien l’estructura metàl•lica, que els anys 1892 i 1902 va acollir els convits de casament dels fills del senyor Martí-Codolar.

Pel que fa a elements de la finca que ja han desaparegut, us mostro una imatge del gran llac on descansaven els cignes. En Jesús Marial ens relata que amb les Olimpíades de Barcelona es va expropiar una part de la finca i amb aquesta actuació el llac es va suprimir. És a dir, imagineu-vos com era d’enorme l’extensió de la finca! Si ara ja em sembla immensa...

De l’interior del palauet, cal destacar una sala situada a la planta baixa que era el despatx del senyor Martí-Colodar. Ens impressiona la xemeneia monumental i una porta de ferro que amaga un antic forn. Bé, realment, sent sincera, tot el conjunt d’aquest paratge m’ha deixat bocabadada.

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Taxistes malalts de Bach i de blogs

2009-06-15T07:00:00.002+02:00

www.diaridebarcelona.cat

De vegades, se’ns fa difícil triar la música més adient per ambientar els nostres reportatges. En aquest cas, tant la xerrada al taxi com els blogs ja duien la música incorporada. Per a la resta del vídeo, l’opció era evident des del principi, perquè els protagonistes entren a la blogosfera com a “Malalt de Bach”. És el nom del seu perfil a Blogspot, on en Jaume i el Ferran Esteve mantenen en línia una quinzena de blogs, cadascun amb la seva pròpia ambientació musical.

El problema aquí era encabir en un vídeo no massa llarg tantes històries curioses com ens han explicat aquests dos germans taxistes i melòmans. Hem tingut l’honor de ser convidats a una de les trobades de cada dilluns amb el seu amic Miquel Àngel a la Cerveseria Moritz. No allarguen gaire aquestes tertúlies, però hi parlen de tot. Abans, al taxi, i després en entrevistar-los, els germans Esteve ens han regalat unes històries que, malgrat requerien alguns minuts més per ser explicades, no volíem deixar de compartir. Així que, sense més comentari, les incloem tot seguit.

"Et truco des d'un taxi..."

www.diaridebarcelona.cat

Els records de Jaume Aragall

www.diaridebarcelona.cat

Adolfo Domínguez a la brossa

www.diaridebarcelona.cat

Aquell gol d'Iniesta

www.diaridebarcelona.cat

Padrí d'una 'drag queen'

www.diaridebarcelona.cat

No parlar de futbol amb Cruyff

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per Albert Muñoz

Els secrets de Can Boada, al carrer Comtal

2009-06-09T11:16:00.004+02:00

www.diaridebarcelona.cat

Barcelona té aquestes particularitats. Res és el que sembla. Ningú diria que un carrer cèntric que bull diàriament amb el pas de vianants i el ritme comercial de botigues i furgonetes, amagaria un petit oasi de calma i vegetació a la part del darrere. El carrer Comtal el té.

On està? Deus pensar. Doncs forma part de Can Boada, la botiga de fotografia i fotocòpies de l’Emili Boada, un veí que va néixer al carrer d’Amargós i actualment viu i treballa al carrer Comtal. De fet, és el president de l’associació de comerciants del carrer. És un ciutadà que gaudeix explicant anècdotes i mostrant els racons de la ciutat que s’ha fet seus. Per això abans de començar l’entrevista, l’Emili ens convida a fer un tomb per la seva botiga. Ja m’havien parlat de l’existència d’un jardí interior a Can Boada però, tot i que me l’havia imaginat semblant, les sensacions que em va aportar estar en aquell racó de món eren imprevisibles.

El cant dels ocells que l’Emili cria en una gàbia, el so de l’aigua d’un parell de brolladors, el frec de les fulles dels arbres que acaronen el petit jardí... L’escena ens trasllada a algun indret perdut que mai hagués situat al centre de Barcelona. La visita es completa amb l’entrada a una cabana de fusta construïda per l’Emili que s’alça vella i mig caiguda al cantó del jardí. A l’interior ens donen la benvinguda quatre parets empaperades amb records, fotografies i textos que durant els anys l’Emili ha tingut la paciència de recopilar i penjar en aquest refugi secret. El botiguer ens confessa que és el seu amagatall, que quan està cansat del ritme estressant de la botiga, s’hi refugia una estona. Tant de bo jo en tingués un!

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Les volades d’una periodista cultural

2009-06-08T07:00:00.004+02:00

No recordo com vaig anar a parar al blog de la Cèlia Roca, però em va cridar l’atenció per la profunditat dels posts i el seu to extraordinàriament formal. Després vaig veure que El vol de Sarasvati porta quasi tres anys en línia, publicant monografies inèdites sobre història, art i cultura, sovint al fil d’alguna de les grans exposicions que acull la ciutat de Barcelona. En anar a buscar la fitxa de l’autor, esperava trobar un professor o professora, potser jubilada, amb prou temps i saviesa per escriure textos tan acurats. Però, dins la poca informació que havia facilitat la blogger, hi constava una edat de 29 anys!

Afortunadament, també hi havia l’adreça electrònica. La Cèlia diu que sempre respon. A mi em va contestar que acceptava l’entrevista. Mentre pujàvem a Montjuïc, vaig descobrir que teníem en comú l’ofici de periodista, la llicenciatura a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i l’interès per la història de Barcelona i els seus barris. Dos dels seus primers posts explicaven els orígens del seu barri, el dels Indians. Al Diari també n’havíem parlat.

És només una de les moltes inquietuds culturals d’aquesta jove periodista, entestada a fer d’internet un mitjà que serveixi per apropar més gent a la cultura. També s’ha dit sempre que la televisió formava, informava i entretenia, però la Cèlia està un xic decebuda amb l’oferta televisiva actual. De tant en tant, comenta al blog un documental o reportatge, però li costa trobar-ne del seu interès.

www.diaridebarcelona.cat

Una última inquietud que compartim és l’atracció per Orient. La Cèlia diu que hauríem d’analitzar la concepció que els xinesos o els japonesos tenen d’ells mateixos. "Aquí prima l'individualisme, la gent busca ser el millor en alguna cosa, un referent. En canvi, allà cerquen l'anonimat, volen progressar però com a col·lectivitat".

Publicat per Albert Muñoz

Parlem de la web semàntica amb Dolors Reig

2009-06-05T12:07:00.003+02:00

Reconec que resumir una entrevista amb la Dolors Reig en un vídeo de cinc minuts ha estat una feina d’envergadura. Perquè aquesta consultora aboca tal quantitat d’informació rellevant, que em porta a una reflexió: o faig com el Google i la deixo anar tota, o intento seguir un criteri més afinat: oferir-vos un tastet de conceptes i si us interessa aquest tema, podeu remenar el seu blog 'el Caparazón' o seguir-la a través del Twitter @dreig

www.diaridebarcelona.cat

Alguns exemples que em posa la Dolors i que em semblen interessants, a saber:

De tant fer servir el terme 2.0 hem acabat desorientats: la Dolors creu que és més comprensible dividir l’evolució d’internet per dècades i models: de 1990-2000, la web 1.0 on uns pocs emeten i la resta ens ho mirem; de 2000-2010, la web 2.0 (ara si) on tots emetem i modifiquem la informació; i de 2010 a 2020, la web 3.0 o semàntica, on cal que aquesta massa ingent de continguts s’entenguin entre ells.

Si posem “Vols a Praga” a Google obtindrem informació per criteris ranquistes, no necessàriament rellevants. Altres cercadors com Bing ja comencen a tenir en compte aquests criteris: això repercuteix en cerques més eficients.

I tot això per a què serveix? Doncs per exemple, per crear noves aplicacions de la web que interactuin amb els objectes quotidians: l’exemple de la planta amb un xip que ens avisa quan es queda sense aigua, en pot ser un.

Algunes de les imatges que hi ha l'entrevista són d’aquest vídeo recomanat al blog de la Dolors. Crec que ajuda a compendre de manera clara, l'abast de tot plegat.

Publicat per: Rafael Luján

Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la UB

2009-06-04T13:27:00.001+02:00

El Pavelló de la República que hi ha a Horta és la rèplica exacta del Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició de París de 1937, obra de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa. És la seu del CEHI i també de l’Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la UB.

Ens trobem amb l’Elisenda Barbé i Albert Planas, presidenta i l’associat més jove respectivament. Per fer les entrevistes escollim la planta baixa de l’edifici, on hi ha una reproducció a tamany natural del Gernika de Picasso. Després ens endinsem entre passadissos plens de llibres, caixes de documents i cartells originals sobre la Guerra Civil.

www.diaridebarcelona.cat

L’Elisenda creu que és una associació útil a l’hora d’intercanviar experiències entre els joves historiadors que s’obren pas amb els seus estudis de doctorat. També com orienten tot aquest coneixement cap a la societat: aquest 2009 tenen entre mans el projecte Cinema i Transició i l’elaboració d’una Unitat Didàctica sobre la Transició destinada als alumnes de tercer i quart d’ESO.

I és que com molt bé apunta l’Albert, conèixer el passat és un acte d’higiene democràtica i aquí els historiadors ens fan de corretja de transmissió. Més necessaris que mai davant els qui miren de reescriure la història seguint interessos partidistes i personals.

Publicat per: Rafael Luján

Un passat de masos i convents, un futur de millora

2009-06-03T13:40:00.003+02:00

www.diaridebarcelona.cat

Les Corts era el meu objectiu en aquest reportatge i per això la recerca prèvia va anar encaminada a descobrir una plaça o un carrer que estigués situat en aquest districte.

Per casualitat vaig topar amb un llibre titulat ‘Masies de les Corts’ i aleshores vaig decidir buscar algun indret on s’hi hagués aixecat una masia. Vam contactar amb l’autora de l’obra, Imma Navarro, que actualment treballa a l’Arxiu Nacional de Catalunya i ella mateixa ens va proposar parlar de la plaça del doctor Ignasi Barraquer. En primer lloc, per la seva història, i en segon lloc, perquè la remodelació que s’espera li suposarà un rentat de cara. Així doncs, aquest reportatge s’alça com un testimoni del passat d’una plaça que ha de canviar, esperen els veïns, a millor.

Publicat per: Patrícia Álvarez

Entrevista amb Ramón Salaverría

2009-05-29T16:25:00.000+02:00

Aprofitant que Ramón Salaverría (e-periodistas) és a Barcelona per assistir a les jornades del CICR Blanquerna, pactem fer-li una entrevista. Ve amb el temps mesurat des de Pamplona, però la Diagonal li juga una mala passada i ens el reté una estoneta. Un cop més en Josep Maria Brugués i en Francesc Canosa ens faciliten un petit seminari on poder fer la nostra feina.

www.diaridebarcelona.cat

Conjuntament amb Samuel Negredo, el doctor Salaverría ha elaborat un complet estudi sobre els processos de convergència de redaccions: The Daily Telegraph, The New York Times ... i així fins a vuit empreses periodístiques que han decidit reorganitzar els seus mitjans i per extensió les tasques dels seus professionals. Tota aquesta experiència l’han abocat al llibre Periodismo Integrado, un manual de periodisme que alterna l’estudi de casos pràctics amb l’anàlisi de tots els conceptes que intervenen en aquest no sempre fàcil procés de convergència mediàtica. Me’l vaig llegir la setmana passada i crec que hauria de ser un llibre de capçalera per a tota la professió a l’hora d’estudiar un fenomen estructural com és el de la convergència.

Ens diu que els models d’èxit acostumen a ser aquells on el periodista és especialista en el seu tema concret i sap transmetre la informació a través de tots els llenguatges possibles. És la polivalència mediàtica.

Per aquells que us apassiona aquest tema, us deixo l’entrevista completa amb el professor Salaverría. La gran Sílvia Cobo –alumna de Salaverría- ha fet una excel·lent crònica a Lola como mola. Gràcies a tots dos!

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per: Rafael Luján

Anècdotes veïnals a la plaça del Mercadal

2009-05-26T11:56:00.004+02:00

És dijous al matí i un sol espatarrant ens acompanya al rodatge. Bé per una banda, ho prefereixo abans que plogui, però la veritat és que vam passar una calor tremenda! Baixem a l’estació de metro de Sant Andreu i pugem caminant fins el nostre destí: la plaça del Mercadal.

www.diaridebarcelona.cat

Xerrant amb veïns i botiguers se’ns planteja un debat molt sentit en el sector dels mercats: els horaris. Alguns andreuencs s’arrisquen a pronosticar un futur negre per al mercat. I és que actualment l’horari d’obertura de dilluns a dijous és de 7 a 14h i només els divendres resta obert fins a les 20h. La situació horària complica la compra a gent que treballa i, en els últims anys, afegit a la crisi, han notat un lleuger descens de clients. Serà qüestió de canviar d’estratègies. Què en penseu? Els mercats haurien de canviar horaris?

Deixant el futur de banda, torno a viatjar al passat per explicar-vos la darrera anècdota d’aquest indret. Ens situem al 20 d’abril de 1997, data en la qual el barri es disposava a celebrar el centenari de l’annexió de Sant Andreu a la ciutat de Barcelona. Per a aquesta celebració, es va crear una comissió especial i es van programar tota una sèrie d’activitats per recrear el Sant Andreu de 100 anys enrere. La gent havia llogat vestits de l’època, carruatges i cavalls, es pretenien recrear també els oficis antics i durant els dies previs a la celebració, un pregoner anava pels carrers i places anunciant la festa. Malgrat tot l’esforç, el dia de la commemoració va ploure a bots i barrals. Però gràcies als porxos de la plaça del Mercadal, els andreuencs i andreuenques van poder celebrar aquesta festa.

Publicat per: Patrícia Álvarez.

“Els millors dies estan per venir”

2009-05-25T14:29:00.003+02:00

En Daniel Aguilar és un jove professor universitari que exerceix com a barceloní. Nascut i criat al Poblenou, es va instal·lar en un pis de l'Eixample en tornar de viure alguns anys a l'estranger. Però hi està de lloguer i diu que, quan es decideixi a comprar, el seu destí més probable serà el Poblenou. Vol tornar als orígens, que per a ell són importants. És per això que ens trobem en un lloc tan emblemàtic del Poblenou com és el Casino l'Aliança.

www.diaridebarcelona.cat

L'autor d'Els millors dies és crític amb les transformacions que viu la ciutat, però no necessàriament contrari. Diu que li agradaria influir sobre el futur de la ciutat on viu, que si els blogs no existissin enviaria cartes als diaris o faria per escriure'n llibres. Però no s'ha llançat mai a participar en el moviment veïnal o la política local. És, doncs, un bon exemple de les veus ciutadanes que afloren gràcies als blogs.

A partir de la seva experiència, ens deixa una reflexió personal ben interessant: en parlar d'urbanisme, dels barris o d'allò que veiem pel carrer, tenim una tendència natural a rondinar. És normal que només alcem la veu per queixar-nos d'allò que no ens agrada, però el resultat final no és sempre una anàlisi justa ni equilibrada. És paraula de blogger. Què en pensaran les associacions de veïns?

Publicat per Albert Muñoz

Un reportatge amb guionista

2009-05-21T10:48:00.002+02:00

www.diaridebarcelona.cat

Si algú, com jo, li pregunta a l’Albert Plans, president de Guionistes Associats de Catalunya, què s’ha de fer o estudiar per ser guionista, ell li respondrà que el que cal és aprendre l’ofici. I què vol dir això? Doncs practicar, escriure i adquirir capacitats i destreses treballant. Una mica més encoratjadora és la segona resposta. L’Albert també diu que és recomanable seguir estudis de guió, els més reglats són els que ofereix l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, però també hi ha altres postgraus o màsters.

A partir d’aquesta base es pot començar a escriure guions. Es tracta d’un món petit, on es coneixen quasi tots, i menys solitari del que es pensa. Jo li pregunto per la tòpica por a la pàgina en blanc però a ell no sembla espantar-lo. Diu que, sobretot en el camp de la televisió, la feina dels guionistes és un treball en equip: en una sèrie, per exemple, una persona fa els arguments, un altre defineix les accions i ell concreta els diàlegs. Així es reparteixen responsabilitats i el bloqueig desapareix.

Publicat per: Maria Font

Santiago Oliveras, la Puríssima Concepció i un reducte de pau a l’Eixample

2009-05-20T10:31:00.001+02:00

Totes les illes de l’Eixample fan 113,33 metres de costat, però no són pas iguals. La de la parròquia de la Puríssima Concepció m’ha semblat d’allò més especial. A l’illa del costat hi ha el Mercat de la Concepció i la seu del Districte. Juntes, aquestes dues illes conformen allò que en podríem dir “el centre” del barri de la Dreta de l’Eixample.

www.diaridebarcelona.cat

L’originalitat de l’octògon delimitat pels carrers d’Aragó, Roger de Llúria, València i Bruc ve donada per la parròquia de la Puríssima Concepció. El 1870, en comprar els terrenys per fer-hi una nova església a l’Eixample que s’estava urbanitzant, ja es va reservar un passatge annex al temple. També un espai al davant, que havia de servir per fer encara més ample el carrer d’Aragó. El carrer no es va eixamplar i aquest pati continua sent propietat de l’església.

El carreró va ser durant un segle el passatge de la Concepció, fins que els feligresos de la parròquia van demanar que dugués el nom del rector Oliveras. El passatge moria en una extensió de les instal•lacions parroquials que es va enderrocar per obrir els actuals jardins, en uns dels primers interiors d’illa de l’Eixample recuperats com a espai públic.

A l’altra banda de l’església, amb lliure accés des del carrer de Roger de Llúria, hi ha el claustre gòtic de l’antic monestir de Jonqueres. El claustre i l’església es van traslladar pedra a pedra des d’allà on ara hi ha la Via Laietana, la plaça d’Urquinaona i el mateix carrer de Jonqueres. El monestir de les Comanadores de Santiago era allà des del segle XIII, quan aquesta orde femenina s’hi va instal•lar provinent del poble de Jonqueres, prop de Sabadell.

Tanmateix, la rajoleta amb el bastó de Santiago que trobem en algunes sales de la parròquia no té res a veure amb l’orde de l’antic monestir, sinó que és un petit homenatge a l’home que més va contribuir a la restauració d’aquesta parròquia després de la Guerra Civil: el rector Santiago Oliveras. Per això l’esmentada rajoleta s’alterna amb d’altres on es poden veure dues “oliveres”.

Publicat per Albert Muñoz

L'art en xarxa

2009-05-18T13:10:00.005+02:00

Hi ha molta gent que dedica el seu temps lliure a les seves aficions. La blogger d'aquesta setmana ha convertit la pintura en gairebé una segona professió. Les seves obres són fruit d'anys d'experiència amb els pinzells, i ha sabut treure-li partit exposant-les a la xarxa. Els blogs són espais d'expressió i de debat, i l'Anna Fernández ha aprofitat aquesta eina per connectar-se amb altres pintors, però sense esperar-ho, ha rebut la visita i els comentaris de desconeguts curiosos que han passejat entre les seves pintures per internet.

Ens ha explicat, des del taller on pinta al carrer de Los Castillejos, que gràcies al blog ha conegut a molta gent, i també ha pogut fer una exposició monogràfica. Col·leccionistes de sobres de sucre li van demanar que pintés diferents sobrets amb el seu art. Aquesta circumstància, reconeix, no s'hagués pogut donar si no hagués tingut un blog. Al nostre costat hi ha un altre pintor que comparteix taller amb l'Anna. Ell sí que s'hi dedica professionalment, i no es porta gaire bé amb les noves tecnologies. Segurament, les seves pintures serien molt ben rebudes pel públic internauta.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per Núria Llabina

Entrevista a Pere Rovira de Webanalytics.es

2009-05-15T17:02:00.003+02:00

La seu de webanalytics.es és un pis amb una galeria lluminosa ben típica de l’Eixample. Allà hi trobem treballant un grup d’analistes web, professionals del màrqueting i especialistes en SEO. Entre ells hi ha el director de l’empresa, en Pere Rovira, que és el nostre entrevistat d’aquesta setmana.

www.diaridebarcelona.cat

Li demanem que ens expliqui de manera planera en què consisteix l’analítica web i ens ho defineix amb una metàfora: “si prescindeixes de l’analítica web és com si despatxes a una botiga i quan entra el client et poses una bena als ulls perquè no vols veure res del que fa a la botiga”. Segur que ha posat centenars de vegades aquesta mateixa anècdota, però a nosaltres, que la sentim per primera vegada ens posa en situació.

Diu que l’analítica web no és només patrimoni d’analistes: tots els que treballem en un projecte web –responsables, dissenyadors, periodistes - hauríem de fer anar programes com el Google Analytics com qui fa anar el correu electrònic. I cada cop més les empreses decideixen incorporar tot aquest coneixement als seus productes a la xarxa. Ells mateixos disposen d’un blog on s’expliquen conceptes relacionats amb l’analítica.

Espero que us agradi l’entrevista amb en Pere Rovira, segurament l’analista web més brillant que tenim. I no ho dic jo, ho diu Avinash Kaushik web|twitter considerat per molts el millor analista web del món.

publicat per: Rafael Luján

Una formiga que parla moltes llengües

2009-05-14T13:52:00.002+02:00

A una aula hi ha una dotzena de persones, la majoria xineses, que assisteixen a una classe d’espanyol. A una altra aula, una quinzena de joves fan jocs i bastant de xivarri. Estem a la seu de l’Associació sociocultural La Formiga, al carrer d’Elkano, al Poble Sec.

www.diaridebarcelona.cat

L’associació és també l’encarregada de l’Infos Idiomes en xinès, el programa informatiu en llengües estrangeres de Barcelona Televisió. La presentadora és la Tan Hui. Us deixo un dels darrers programes per familiaritzar-vos amb la sonoritat de la llengua xinesa, una peculiar banda sonora per al reportatge.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per : Maria Font

Paco López Tey, memòria de la Barceloneta

2009-05-12T16:28:00.003+02:00

Tota la gent gran de la Barceloneta recorda la Maquinista al barri, però jo volia sentir algú que hi hagués treballat. El repte no era fàcil, perquè aquesta primera fàbrica de la Maquinista Terrestre i Marítima va tancar el 1963, tres dècades abans que ho fes també la de Sant Andreu. Al final no hem arribat a parlar amb cap extreballador de la Maquinista, però hem conegut la persona sens dubte més adient per fer-ho.

Des de l’Associació Barceloneta Alerta (ABA), em posen en contacte amb Paco López Tey. En un moment va a buscar dos antics treballadors de la Maquinista, però un no és a casa i l’altre està malalt. Així que parlem amb en Paco de la història d’aquesta fàbrica i del carrer que en du el nom.

www.diaridebarcelona.cat

Paco López Tey és un personatge ben conegut a la Barceloneta. Tant que fins i tot té un capgròs dedicat! Fa més de 40 anys va començar a recopilar material històric i així va acabar muntant l’Arxiu Popular de la Barceloneta. Llavors li van cedir un espai al centre cívic, però després d’alguns anys funcionant, en Paco ha hagut de tancar l’arxiu per manca de recursos. Ha donat bona part del fons a l’Ajuntament. Ara com ara, l’arxiu és a l’espera que els documentalistes municipals hi posin fil a l’agulla.

www.diaridebarcelona.cat

En Paco expressa una nostàlgia que semblen compartir tots els veïns de la Barceloneta de tota la vida. També l’interès per conservar-ne el patrimoni [blog B+H] i la memòria [La Fraternitat]. La Barceloneta és un barri popular amb molta personalitat i té també la seva pròpia blogosfera, amb cròniques de barri o webs com aquesta, per exemple.

Per cert, la nostra càmera al carrer recordava a alguns veïns del barri el programa de Callejeros emès el dia abans. Però esperem que el nostre reportatge sigui millor rebut al barri!

Publicat per Albert Muñoz

Un blog sense rostre

2009-05-11T16:15:00.004+02:00

Enregistrem les mans, els peus, el clatell, el coll... el rostre no ha de sortir. És la condició. La Sagrada Família s'alça radiant enmig del rebombori dels veïns i turistes que descansen al parc del davant del temple. Allà és on entrevistem el blogger Pere Palau. Avui la capçalera del seu blog ja no es titula Saragatona, sinó que hi figura el nom 'provisionals', coincidint així amb l'adreça URL del bitàcora.

www.diaridebarcelona.cat

A la xarxa hi ha molts blogs amb autors que camuflen, amaguen o canvien la seva identitat. I no tracten pas temes conflictius o comprometedors... potser les reflexions personals d'una manera o altra acaben sent comprometedores. De totes maneres, el Pere ens diu que l'important no és qui l'escriu, sinó què es diu.

Bé, us recomano la lectura d'aquest blog fresc i ple de literatura. I no us despisteu, perquè canvia la capçalera molt sovint!

Parlem de Cloud Computing amb Aaron S.Katz

2009-05-08T11:50:00.002+02:00

Aprofitem que visita Barcelona Aaron S. Katz, director de vendes corporatives per Àsia Pacífic de l’empresa salesforce.com per fer-li una petita entrevista. La Patrícia i jo ens trobem amb aquest jove executiu londinenc a unes oficines del carrer de Balmes. La seva gira per diversos països el porta a la nostra ciutat per parlar del Cloud Computing i el Software com a servei, conceptes en els que la seva empresa és capdavantera.

www.diaridebarcelona.cat

Gmail, Google Docs, Google Spreadsheet... cada cop més els nostres programes i documents deixen de residir al nostre ordinador per mantenir-se “al núvol”. L’Aaron explica que això obre possibilitats a les empreses d’estalviar costos ingents de manteniment. Diu que les grans companyies de software estan apostant decididament el seu capital d’inversió cap al Cloud Computing. “És el futur del software”, diu.

Ens acomiadem d’ell amb un somriure. Diu que li ha agradat Barcelona, però es manté ferm en les seves convicció: és seguidor del Chelsea.

Publicat per: Rafael Luján

2009-05-07T12:34:00.006+02:00

En aquest reportatge he descobert una associació i un indret de la ciutat. L’associació Ona Nova treballa per millorar les condicions laborals i socials de les dones de la Zona Franca. Ens ho explica la seva presidenta, l’Ana Montoro, i ho fa asseguda a una cadira amb vistes als Jardins dels drets humans, l’altre descobriment.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per: Maria Font

El blog, la carta de presentació d'una actriu

2009-05-06T11:56:00.007+02:00

Aterro al seu blog per casualitat i topo amb una finestra amb vistes a la manera treballar d’una actriu. A través dels vídeos que hi trobo descobreixo una Míriam Escurriola camaleònica. Les múltiples versions de l’actriu conflueixen en una jove professional amb ganes de treballar. D’això me n’adono de camí al Teatre Tantarantana, parlant amb ella al metro, després d’haver finalitzat el rodatge a l’Escola Memory, on imparteix classes cada setmana contagiant la seva interpretació enèrgica a joves actors.

El recorregut des de Passeig de Gràcia a Paral·lel serveix per posar-nos al dia i escalfar motors per a l’entrevista. M’explica com compagina els assajos, les estrenes i la feina com a professora. I a nivell general, parlem de la crisi – per variar! – dins el món del teatre. Amb tot, de seguida intueixo que gaudeix amb el que fa.

www.diaridebarcelona.cat

Gràcies a la seva experiència amb la imatge, també és llicenciada en Comunicació Audiovisual, és conscient de la importància de tenir un blog i aposta per reforçar la seva presència a internet. Així l’hem coneguda, com a blogger, però si la vols conèixer en acció, la trobaràs a finals de maig al Teatre Tantarantana amb 'La Fàbrica de la Felicitat'. D’altra banda, com a primera experiència dins la direcció, pròximament dirigirà una dramatúrgia basada en textos de Fernando Arrabal al Centre Cívic Cotxeres Borrell. A nivell televisiu, interpreta la mare d’una nena prodigi a ‘Càsting’, una sèrie de l’estil ‘Camera Café’ que s’emet a la Xarxa de Televisions Locals.

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Vilarrúbia, l’historiador d’Hostafrancs i la Bordeta

2009-05-05T14:04:00.005+02:00

És un dels barcelonins que millor coneix els carrers d’aquesta ciutat. Ha escrit la història dels carrers de set barris de Barcelona i ha publicat en total 24 llibres d’història local. Tard o d’hora, en Josep Maria Vilarrúbia-Estrany havia d’aparèixer en un dels reportatges de la sèrie PASSEJANT PER... Ho fa justament en aquest sobre la carretera de la Bordeta perquè, a més, ell és d’Hostafrancs. Ara viu en un altre districte, però torna sovint al barri on va néixer i sobre els carrers del qual va escriure el seu primer llibre d’història de carrers.

www.diaridebarcelona.cat

En Vilarrúbia conserva el programa de la inauguració de la plaça de Joan Corrades i Bosch perquè hi va ser. De fet, feia de guia en la passejada històrica pels carrers del barri que va precedir l’acte en si, on també hi havia les descendents de la família. Josep Maria Vilarrúbia-Estrany fa sovint de guia en passejades històriques per la ciutat, com ara les que organitza l’associació Barcelona Camina. De fet, és autor d'un llibre amb aquest títol.

En Joan Corrades va vendre l’hostal de Ca l’Hostafrancs, que ha donat nom al barri, a una dona que es deia Adela. Segons l’historiador, l’hostalera es va fer famosa per aquelles contrades perquè, quan un client posava massa oli a l’amanida, ella casualment cridava el seu gos, que es deia Pocoli. És una altra de les llegendes en la memòria col·lectiva d'aquest barri d'Hostafrancs. L’hostal es va enderrocar el 1929 per fer-hi el cinema Arenes, ara afectat pel PERI d’Hostafrancs. Avui, en aquest punt del carrer de la Creu Coberta, hi ha una botiga d’esports.

Publicat per Albert Muñoz

"Si perdem els arxius, perdem la nostra identitat"

2009-04-30T12:50:00.008+02:00

La seu de l’associació Arxivers sense fronteres està situada al passatge del Crèdit, a tocar de la plaça de Sant Jaume, on comparteix espai amb l’ONG Sodepau. El local, una petita oficina on es reuneixen un cop al mes els socis, acaba de ser renovat. Aquest és el centre d’operacions dels diferents projectes que es porten a terme. La majoria d’ells són a l’estranger però també col•laboren amb entitats d’aquí, com l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya.

www.diaridebarcelona.cat

A banda dels projectes que ens expliquen la Mariona i la Laura, n’hi ha molts més. Ho comprovo al llibre de resum dels deu anys d’activitat de l’associació, que fa un repàs des dels primers projectes, com l’ordenació de l’arxiu de la Comunitat Urbana de Niamey, a Níger, o els cursos formatius per a arxivers a Nicaragua, passant per l'organització de l'Arxiu Nacional del poble sahrauí a l'exili o un dels darrers, la recuperació de l’arxiu històric de la Policia Nacional a Guatemala.

De tots ells, un dels èxits que els hi agrada destacar és l’organització, tractament i digitalització de l’arxiu personal del bisbe Pere Casaldàliga. El bisbe tenia por que l’arxiu acabés desapareixent i membres de l’associació es van desplaçar a São Félix do Araguaia, al Brasil.

Actualment hi ha una còpia digital a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Publicat per: Maria Font

El carrer dels Banys Nous

2009-04-28T11:12:00.002+02:00

He escollit aquest carrer del barri Gòtic perquè m’encanten les antiguitats! La Núria i jo agafem el metro a Glòries i ens dirigim cap el centre de la ciutat. Baixem a Via Laietana, creuem la Plaça Sant Jaume i ens endinsem en uns carrerons fins a arribar al nostre destí.

www.diaridebarcelona.cat

Aquesta via que creua des del carrer del Call fins el carrer de La Palla està molt freqüentada per gent. És un carrer estret, molt llarg i segueix un traç irregular. Però finalment trobem la botiga s’Olivers. Sembla que aquest local guarda un secret al fons, entre espelmes, plantes, plats i mobles, hi trobem els banys. Una sala, que si no fos pels mobles que té, semblaria que estiguéssim vivint en un altre segle.

De nou al carrer, anem amunt i avall gravant façanes, botigues i gent. Entrem a la botiga de l’Olga Sandoval, un autèntic bagul ple d’antiguitats. Visitem fins i tot el magatzem on encara es conserven les conduccions d’aigua de la Barcelona antiga.

Ens hem d’afanyar! És tard i encara hem de parlar amb el Miquel Iafa perquè ens expliqui la història dels banys jueus. Caminem fins el carrer Marlet per recollir-lo i desprès d’un quart d’hora, ja tenim l’entrevista enllestida i a punt per començar a editar. Són les dues en punt fem tard i tenim gana, així que ens acomiadem d’un carrer ple d’història i tornem cap el diari.

Publicat per: Maria Papadopoulos

El blog entra a l'escola

2009-04-27T16:19:00.005+02:00

La Montserrat Pinyol té un blog personal, que fàcilment s'atribueix a l'escola que dirigeix. Però ella deixa clar que no és el blog de l'escola del Carme, sinó que és el seu blog. Tot i així, la temàtica i les imatges que omplen els continguts del dietari electrònic són majoritàriament referents al centre educatiu.

El rodatge ha estat lleuger i especial. Els nens i nenes i les mestres estan acostumats a funcionar tots a la vegada, sense dilacions. Cal dir, que perquè els menors surtin davant les càmeres es necessita una autorització dels seus pares, cosa que fa poc freqüent un rodatge en una escola de primària, i per això ho hem disfrutat especialment. És per aquest motiu, que la Montserrat ja compta amb aquests permisos per poder posar les fotos dels menors al seu blog.

www.diaridebarcelona.cat

És molt divertit veure els petits i petites tocar el xil·lòfon i contemplar com fan cas de les ordres que els dóna la mestra. I de ben segur que encara és ho és més per a les mares i pares, molts uns fidels seguidors del blog.

Publicat per Núria Llabina

"Internet ha revolucionat el món del turisme"

2009-04-24T15:50:00.008+02:00

S’està acabant el mes d’abril i mirant a l’horitzó comença a veure’s la silueta de l’estiu i les vacances. És hora de buscar destins, hotels o vols i la majoria ho farem a través d’Internet. Per això era un bon moment per parlar amb en Toni Mascaró [Twitter]sobre turisme 2.0 a la secció de Tecnovisions.

www.diaridebarcelona.cat

Un cop acabada l’entrevista el Toni ens comenta una tendència interessant. Diu que cada vegada és més habitual fer una cerca a un portal i després fer la compra del bitllet o la reserva de l’hotel directament a la pàgina web de la companyia aèria o de l’establiment hoteler. Per tant, les pàgines de buscadors de vols i ofertes perden les comissions com a intermediaris. Vol dir això que acabaran desapareixent? En Toni diu que sobreviuran les que ofereixin alguna cosa més, que aportin un valor afegit.

Publicat per: Maria Font

El Casal de Sords de Barcelona ens obre les portes

2009-04-23T13:16:00.003+02:00

www.diaridebarcelona.cat

És dijous a la tarda i la Núria i jo agafem el metro per anar cap a Sant Antoni. Al Casal de Sords de Barcelona ens esperen el seu president i una sòcia que ens pot explicar millor la història de l’entitat atesos els 58 anys que du formant-hi part. En arribar, hi regna el silenci. Pugem per unes escales que creiem que ens condueixen a les oficines i hi trobem unes quatre persones. “Hola!”, anunciem. De nou, el silenci ens respon.

La intèrpret encara no ha arribat i comunicar-nos amb ells, en un primer moment, sembla difícil. Però la petita incomoditat desapareix en agafar confiança i començar a descobrir la tasca que emprèn el casal. Ens conviden a recórrer tots els racons de l’associació, on em sorprenen la quantitat de fotografies emmarcades, cartells i testimonis de tota mena que evidencien la importància del casal dins el col·lectiu de sords. I és que 93 anys de vida donen per a molt!

Diuen que avui dia la seva integració a la societat ha millorat moltíssim. Suposo que els agrada tractar a la gent de la mateixa manera que desitgen que se’ls tracti. I és per això que nosaltres, malgrat les barreres comunicatives, ens vam sentir com un membre més dins el casal.

Publicat per: Patrícia Álvarez

El fenomen Stieg Larsson o les sueques també ploren

2009-04-22T17:48:00.004+02:00

www.diaridebarcelona.cat

Vaig començar a llegir les novel·les de la sèrie Millennium per recomanació de la meva dona (és una de les que surt al vídeo). Em deia que moltes companyes de feina hi estaven enganxades i també que aquests gruixuts llibres són molt llegits al metro. A les visites a llibreries que hem fet per aquest reportatge, he pogut comprovar que la majoria del públic de Larsson és femení. Hi hem trobat diferents explicacions: la protagonista, Lisbeth Salander; les seves relacions lèsbiques; l’atractiu del personatge de Mikael Blomkvist, alter ego de l'autor; el feminisme militant de Stieg Larsson i la denúncia que fa de la violència de gènere... Finalment, el llibreter de referència a Barcelona en novel·la negra i policíaca, Paco Camarasa, constata que, de fet, el gènere té més lectores que lectors.

Tanmateix, Larsson no és ni molt menys "literatura per a dones". Crec que la clau de l’èxit de les novel•les d’aquest periodista suec és precisament que tothom hi troba elements interessants: la trama que enganxa, la denúncia social, els personatges tan actuals, l’anàlisi històrica, les novetats tecnològiques... i una imatge de Suècia allunyada del mite de societat benestant, més propera a la realitat global en què vivim. Per a Paco Camarasa, la gràcia de Larsson és que l’any 2000 –que és quan va començar a escriure Millennium- tocava uns temes que avui en temps de "crisi del capitalisme" interessen d’allò més, com ara les trames de corrupció del poder econòmic. Tot plegat amb uns personatges fascinants i escrits amb un ritme àgil de llegir, no m’estranya que aquests llibres hagin esdevingut best-sellers i siguin els més venuts d’aquest Sant Jordi.

Publicat per Albert Muñoz

La tranquil·litat de l'oblit

2009-04-22T16:28:00.004+02:00

Puc dir que he descobert el casc antic del Poblenou. Que he passejat per carrers on abans no havia estat. Quina vergonya que digui això una barcelonina... Els voltants de la plaça de Prim i el carrer de Taulat són un nucli històric, un indret amb molt d'encant però que necessita una urgent conservació.

Llàstima que no s'hagi actuat abans, que no s'hagin preservat tants edificis d'interès arquitectònic i/o històric. L'AV del Poblenou porta anys lluitant per evitar que la construcció massiva que està patint aquest barri eradiqui la identitat de la zona. És ara quan l'Ajuntament ha decidit actuar. Però és massa tard per a molt carrers i edificis, segons el Salvador Clarós, membre de l'associació veïnal.

Per sort, la plaça Prim encara conserva part del seu encant. L'Antoni Mauli ens ha explicat com va arribar al local i tota la història que hi va trobar. No cal dir que les persones que habiten les casetes antigues són persones grans, la majoria dones ja vídues.

www.diaridebarcelona.cat

Entrada feta per Núria Llabina

La pel•lícula d’un rodatge

2009-04-20T11:21:00.006+02:00

Vam quedar amb el blogger Marcel Pujol, Marchelo pels amics, a la Filmoteca de Catalunya cap a les nou del vespre. Hi havia sessió i vam haver de fer l’entrevista al vestíbul exterior. A vegades, durant un rodatge, es donen situacions surrealistes i aquest no va ser una excepció. Entre pregunta i pregunta havíem de parar la gravació i esperar que els vehicles de l’Avinguda Sarrià s’aturessin, de nou, al semàfor perquè, sinó, es colava el soroll dels vehicles al micròfon. Sort que el Marcel va tenir paciència.

www.diaridebarcelona.cat

‘Lost in translation’ és una de les pel•lícules de la seva vida, però a la llista també hi ha títols com ‘Uno de los nuestros’, ‘Sin perdón’ o ‘La vida es bella’. A banda de crítiques de pel•lícules, al blog del Marcel hi trobareu enquestes, tràilers, informació sobre sèries de televisió o lectures recomanades. Ara que s’acosta Sant Jordi aquesta darrera és una bona opció. La seva darrera recomanació és ‘Cineclub’, de David Gilmour.

Publicat per: Maria Font

Un matí als núvols amb Aster

2009-04-16T16:06:00.005+02:00

És dissabte al matí. Em llevo i només posar els peus a terra miro per la finestra desitjant que el temps doni una treva a la ciutat. El motiu no és cap altre que un rodatge. I si normalment la meteorologia és un factor de risc a l’hora de sortir a gravar, avui encara ho és més. He quedat amb els socis d’Aster a Cosmocaixa on organitzen una plantada de telescopis amb motiu de l’Any Internacional de l’Astronomia. Si plou o senzillament hi ha núvols, l’observació és impossible i l’activitat s’esguerra amb el meu rodatge al darrere...

Després de tota la setmana perseguint el nostre meteoròleg Marcos Amores per saber la previsió per dissabte, per fi arriba el dia. Sortosament, els planetes, les estrelles i l’univers en conjunt s’alien per poder conèixer en acció aquesta agrupació d’experts i aficionats a l’astronomia.

www.diaridebarcelona.cat

De l'experiència de conèixer Aster, l'única associació de Barcelona dedicada al món de l'astronomia, n'extrec una conclusió clara. Les associacions són útils per molts motius però aquesta, en concret, ho és per a l’aprenentatge. Acabes de comprar un telescopi i no saps com funciona? Voldries fotografiar el cel que veus cada matí des de la teva terrassa però no saps quina és la càmera adequada? Aster i els seus socis t’ajuden.

Publicat per : Patrícia Álvarez

El Diari d'Isis

2009-04-15T11:38:00.003+02:00

Ens trobem amb l’Anna Vilaginés a les portes del Centre Cívic Can Déu, a la plaça de la Concòrdia de Les Corts. A aquella hora plou a bots i barrals, així que decidim fer l’entrevista a una sala del Centre Cívic amb una bonica finestra que dóna a la plaça.

Casualitat o no, l’Anna veu el seu blog, ‘El Diari d’Isis’ com una finestra des d’on mirar el món que l’envolta. Durant l’estoneta que anem parlant, la tarda transcorre mandrosa darrera el vidre. M’explica que buscava un nom original pel seu blog quan li va venir al cap el nom d’Isis, la deessa de la maternitat i la fertilitat a l'Egipte Antic. Era l’època que descobria la dansa del ventre i per això el seu blog porta aquest nom.

www.diaridebarcelona.cat

Acabem l’entrevista i amb l’ajuda d’un enorme paraigua del Temps del Picó podem fer quatre recursos passejant per una de les places més encantadores de la ciutat. A l’hora del muntatge, els tradicionals dubtes per triar la música: decideixo amanir l’entrevista amb una mica de Gato Pérez, un músic que m’encanta, i que crec tant proper com aquesta simpàtica solsonenca que avui s’afegeix al llistat de blogs interessants que seguim.

Publicat per: Rafael Luján

La plaça de Sarrià: on es troben els que pugen i els que baixen

2009-04-14T11:52:00.007+02:00

La plaça de Sarrià és el nostre carrer d'aquesta setmana. És un espai de confluència i la Carmen Soldevila, presidenta del Taller d'Història de Sarrià, la coneix prou bé. Quan entrem a la pastisseria Foix la saluden, ja que la coneixen de tota la vida, i a fora a la plaça es saluda amb els veïns que es creuen amb nosaltres.

Sarrià és com un poble. Ens explica que en el passat era una vila de masies, i que en annexionar-se a Barcelona el 1921, els seus habitants van continuar tenint sentiment sarrianenc. De fet, quan la Carmen anava a treballar amb els ferrocarrils, deia que "baixava a Barcelona".

Aquesta experta en el poeta J.V. Foix ens desmenteix que Sarrià en els seus orígens fos un indret de gent amb alt poder adquisitiu. Diu que a Sarrià "no sabem manifestar-nos, perquè no tenim fàbriques. La gent s'ha dedicat a l'artesania i el comerç i això ha creat una manera de ser. Més tard aquí sí que hi va arribar gent de diners."

Els avis de la Carmen vivien a Ciutat Vella, al carrer del Carme, i van marxar d'allà perquè la malaltia de la seva àvia requeria de nous aires. Així que es van instal·lar a la vila de Sarrià, i la Carmen va néixer i créixer allà, i avui en dia és una experta de la història del districte.

www.diaridebarcelona.cat

Entradeta feta per Núria Llabina

"La regulació de l'accés a les rondes s'hauria d'haver aplicat fa temps"

2009-04-03T10:42:00.008+02:00

Havia d’anar des de la plaça de les Glòries fins al campus nord de la UPC, on hi ha la seu del Centre d’Innovació del Transport, el CENIT, per parlar amb el seu director sobre l’aplicació de la innovació i la tecnologia al transport en general i a la millora de la mobilitat a la ciutat. Vaig anar i tornar en bus, quasi una hora de trajecte amb el número 7. No sé com es pot solucionar, però anar d’una punta a l’altra de la ciutat és una excursió que t'has de pendre amb calma.

www.diaridebarcelona.cat

De solucions n’hi ha moltes, diu Francesc Robusté, falta que es vulguin i es puguin aplicar. Començant per la sincronització semafòrica, donant preferència als autobusos, regular l’entrada de vehicles a les rondes quan hi ha congestió, fer servir la plataforma del tramvia per la circulació d’autobusos exprés, creant parades de taxi intel•ligents o carrils multiús. I no totes les solucions passen necessàriament per la tecnologia punta. Un exemple són les parades dobles d’autobús, que hi ha a un tram de la Diagonal perquè aquests vehicles no hagin de fer cua per carregar i descarregar passatgers. Està clar que és una mesura que millora la circulació però no és suficient. La línia número 7, la que vaig agafar jo per anar a fer l'entrevista, passa per aquest tram de la Diagonal. Vaig tardar una hora. Quan hagués tardat sense les parades dobles?

Publicat per: Maria Font

La Trifulca, l'alegria del barri

2009-04-02T12:25:00.006+02:00

www.diaridebarcelona.cat

“Nosaltres treballem amb l’or del Raval, amb tota la riquesa que aporta el fenomen de la immigració”. Aquesta frase resumeix la conclusió que extrec d’haver conegut La Trifulca. Me la va dir en Marcelo durant el rodatge i em va servir per veure la realitat d’un barri com la veuen ells. Traduïda a una cançó que sona a ritmes del món, a intercanvi multicultural.

Amb aquesta associació hi contacto a través del seu web, pel qual aposten amb força. A banda dels projectes La Alegría del Barrio amb el Raval All Stars i l’abanderada La Sucursal S.A., també compten amb altres iniciatives com La Salera -atenció si t'agrada la salsa- o les Comunitats Sonores. Amb aquestes últimes, per exemple, pretenen que els músics no només assisteixin als concerts sinó que es creï tota una xarxa de creació col•lectiva contínua. De nou, fomentant l’intercanvi.

La feinada que comporta empènyer un projecte així no se la imagina ningú. Crec que ni jo em puc fer una idea. Ells ho saben. El temps que porten sense cobrar, les hores de treball, aconseguint impossibles... Ara bé, són conscients, no es queixen. Simplement assumeixen les conseqüències de dedicar-se al que realment desitgen a la vida.

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Menys bosses de plàstic, més innovació

2009-04-01T15:27:00.003+02:00

El novembre passat ja es donava per fet que enguany els catalans pagaríem una taxa de 20 cèntims per cada bossa de plàstic que agaféssim del supermercat. Però al final el tripartit va preferir estudiar abans amb tots els agents implicats altres alternatives per reduir-ne el consum, dins d'una comissió de treball que haurà de presentar conclusions abans de l'estiu. A més dels corresponents departaments de la Generalitat (com l'Agència de Residus de Catalunya), hi formen part la fundació que impulsa la campanya "Catalunya lliure de bosses" i els representants dels consumidors i dels diferents sectors comercials i industrials afectats. L'objectiu continua sent reduir el 30% aquest any i el 50% l'any vinent el consum de bosses de plàstic a Catalunya, que ara com ara supera els 10 milions qualsevol cap de setmana.

Així doncs, sembla que de moment les coses no han canviat gaire des que, a principis de l'any passat, al Diari de Barcelona publicàvem el complet reportatge interactiu que la Maria Font va elaborar sobre el tema. Però la "guerra contra el plàstic" segueix més viva que mai. Aquesta mateixa setmana, els protagonistes tornaven a veure's les cares en una taula rodona a Barcelona tv. Els fabricants de bosses de plàstic insisteixen que són reciclables si les llencem al contenidor groc, però els ecologistes recorden que avui només una de cada 10 acaba al contenidor que toca (moltes van als altres contenidors plenes d'altra mena d'escombraries: almenys així es reutilitzen un cop, no?).

www.diaridebarcelona.cat

Reduir el consum de bosses de plàstic és una tendència imparable, sigui per la via normativa o simplement perquè els consumidors som cada cop més conscients dels problemes de residus. Els resultats de la campanya del grup Bonpreu en són una bona mostra. Però està clar que calen noves solucions per endur-nos la compra a casa. El cabàs tradicional no s'adiu amb els costums de la majoria de les famílies d'avui. El carret és una molt bona opció -n'hi ha de molt còmodes i plegables-, però només quan surts de casa per anar a comprar. És per això que totes les opcions que es mostren en el vídeo són cada cop més útils. I em penso que encara hi hauria lloc per inventar-ne alguna més: imaginació i disseny al poder!

Publicat per Albert Muñoz

Baixada a la Glòria o pujada a l’infern

2009-03-31T17:10:00.001+02:00

Si preguntes als veïns que es passegen per la baixada de la Glòria sobre la vida al carrer, hi trobes disparitat d’opinions. El tema del que tots parlen és, inevitablement, el pendent que ja forma part de les seves vides. Tots asseguren que les escales mecàniques s’espatllen molt sovint, però uns diuen que s’arreglen amb relativa rapidesa, i d’altres que poden estar dies aturades.

Durant el rodatge vaig veure que la majoria dels veïns són d’edat avançada, i que quan un dels trams d’escales mecàniques s’espatlla, és un mal tràngol, al que molts ja s’hi han acostumat. Però és que és realment impressionant la quantitat de visitants que pugen i baixen pel carrer en un sol dia.

www.diaridebarcelona.cat

Quan arribem al cim de la baixada hi ha unes vistes vertiginoses, amb un sol agosarat que ens recorda que són les tres de la tarda. Allà hem quedat amb l’Eloi Babiano, del Taller d’Història de Gràcia, que molt amablement s’ha citat amb nosaltres en aquest indret tan alt.

Just aquí on s’acaba la baixada de la Glòria hi ha l’accés al Parc Güell pel Coll del Portell, però des de la ventada del mes de gener, està tancada. Per conduir els visitants a la següent entrada hi ha indicacions fetes amb fotocòpies de paper que condueixen fins al següent accés...

Entrada feta per Núria Llabina

El radar de Sarrià

2009-03-30T12:18:00.002+02:00

Anar descobrint les persones que hi ha darrera de cada blog de la ciutat em resulta un exercici estimulant. El protagonista de la trobada d’aquesta setmana ha estat en Miquel Saumell: ell és a la sala de màquines del Radar de Sarrià, una mirada particular al mon que l’envolta, un calaix de sastre on es parla del barri i el districte, però també del país, la política i el periodisme.

www.diaridebarcelona.cat

Ens trobem a la plaça del Monestir de Pedralbes, per expressa voluntat de’n Miquel: "qualsevol persona que hagi llegit mínimament la història de Sarrià, veurà que aquest indret ha estat sempre vinculat a Sarrià"; a l’igual que d’altres veïns, en Miquel clama contra la divisió administrativa que va situar els anys 80 aquest espai al districte de Les Corts.

Em diu que s’estima més els comentaris crítics amb el que escriu, que aquests son els que generen debat. I que mantenir aquest blog li ha obert les portes a conèixer molta gent de perfils ben diferents. Em posa com a exemple la trobada presencial de bloggers barcelonins, l’Ateneuesfera.

En Miquel és el quart participant de l’Ateneuesfera que entrevistem, després de la Sílvia Cobo Lolacomomola, en Guillem Carbonell www.guillemcarbonell.cat i en David Rodríguez http://quotidianitats.blogspot.com. En total n’hi ha una quinzena, així que els altres, ja podeu anar-vos preparant.

Publicat per: Rafael Luján

“Una marca és el que la gent pensa de tu”

2009-03-27T16:52:00.003+01:00

És spoonch l’entrevista? Què és spoonch? Són spoonch les galetes
Obamitas? Un moment, potser que comenci pel principi no?. Quedo amb en Joan Jiménez [Twitter] a la plaça de la Virreina. Les terrasses estan plenes i jo em pregunto, de nou, com s’ho munta la gent per poder estar a les 12 del matí prenent una cervesa mentre es torra al sol. Tornem a l'entrevista, en Joan és assessor de branding i comunicació 2.0 i volem parlar amb ell sobre el paper de les marques en aquest nou entorn.

www.diaridebarcelona.cat

Ara sí que us ho puc preguntar: creieu que és spoonch l'entrevista? Tot i que, aquesta no és la unica pregunta a fer-se. En Joan diu que el branding ha de començar per plantejar-nos qui som. Primer cal mirar cap a dins i a partir d'aquí començar a construir. Aquesta màxima, que serveix tant per les marques com per les persones, és una de les idees que dóna al llibre que acaba de publicar 'Cómo cocinar tu marca', que es pot descarregar gratuïtament.

Publicat per: Maria Font

Em canvies el teu punt de llibre?

2009-03-26T15:18:00.003+01:00

www.diaridebarcelona.cat

El món del col·leccionisme és un univers sense fi. Hi ha tota mena d’articles que es converteixen en l’objectiu de col·leccionistes. És el cas de l’Arnaldo Biete, un dels protagonistes d’aquest reportatge que, a banda de punts de llibre, posseeix altres col·leccions.

Ho comprovo visitant la seva torre al carrer de la Verema, al barri de la Font d’en Fargues, on duc a terme el rodatge. Seré sincera: Al·lucino. Em reben parets folrades amb clauers, calçadors, imans classificats per temàtiques, telèfons mòbils en vitrines i carpetes plenes de números de loteria, bolígrafs, pintes de cabell i claus magnètiques d’hotels. Tot, ordenat i catalogat. Impressionant. Sóc incapaç de recordar totes les col·leccions que vaig contemplar...

Supero el meu interès bocabadat per aquest museu de col·leccionista per tal de centrar la meva atenció en els punts de llibre. Passo la tarda amb els membres de l’associació, entre punts de seda i de metall, entre bruixes i animals, punts de lectura que formen puzzles i altres que contenen errades ortogràfiques que posteriorment s’han corregit. Me n’adono que a banda de punts de llibre també posseeixen una bona col·lecció d’amics. El valor afegit de compartir una mateixa afició.

M’acomiado amb el blog de la Montse i el Domènec, una parella que es va conèixer a través dels punts de llibre. Han unit les seves col·leccions i ara tenen vora els 160.000 exemplars! Per cert, recorda que si algun dia llegint al metro observes que una persona es mira i remira el teu llibre, potser no l’ha captivat la novel·la sinó el punt de lectura...

Publicat per: Patrícia Álvarez.

El te està de moda?

2009-03-25T14:34:00.003+01:00

Jo no ho diria ben bé així, perquè les modes passen i, en canvi, el gust pel te creix de forma sostinguda durant els darrers anys a casa nostra. Però és cert que cada cop hi ha més gent a qui li agraden els tes. No estic tan segur que prenguin te en lloc de cafè, però apropar-me al món del te m’ha fet pensar que el "fenomen Nespresso" és l’aplicació al cafè d’aquesta sensibilitat de "gourmet" que sempre han tingut els amants del te.

www.diaridebarcelona.cat

Sigui pels avantatges per a la salut o per l’atracció envers les cultures orientals, el te suscita cada cop més interès. Però sembla que el consum no creix a partir dels supermercats i grans cadenes de distribució, sinó més aviat mitjançant botigues especialitzades que, a més de vendre el producte, t’introdueixen en la cultura del te. I dins d’aquestes, n’hem detectat almenys de dos tipus, ni que sigui per l’estètica que projecten cap al carrer: les que evoquen el passat colonial que va dur el te a Europa, com Sans & Sans o la cadena Tea Shop; i les que entenen el te com a base de la cultura oriental i, més concretament, xinesa. Nosaltres hem parlat amb la directora de l’Espacio del Té de la ronda de Sant Pau, però els companys de Barcelona tv van fer-ho l’any passat amb la parella de xinesa i català que ha muntat Tetere, una altra botiga d’allò més interessant a la vora de la plaça de la Vila de Gràcia.

www.diaridebarcelona.cat

En fi, si t’agrada el te o vols descobrir-lo, ja tens uns quants llocs per visitar, tant a internet com als carrers de Barcelona. La Maria i jo no vam sortir pas del centre de la Kok Wong amb les mans buides, així que a hores d’ara ja ho estem assaborint...

Publicat per Albert Muñoz

Els flassaders del segle XXI

2009-03-24T14:27:00.006+01:00

www.diaridebarcelona.cat

Quan el Born va començar a estar de moda, i s'hi van instal·lar noves botigues de disseny, el carrer de Flassaders va ser un dels primers que es va omplir d'aquest tipus de comerç per a clients d'alt nivell adquisitiu.

Enmig de tot aquest canvi, quedaven els veïns de tota la vida. Els seus fills han marxat tots del barri, i els nouvinguts són gent de fora de la zona, ja que el carrer de Flassaders i els seus voltants són considerats com un poble per la gent que hi viu. Els negocis que hi havia, molts de més de 50 anys d'antiguitat, han anat tancant pels alts lloguers que en demanaven.

Durant el rodatge no és difícil distingir el punt neuràlgic de la zona: la bodega i la seva terrassa. La majoria dels clients es coneixen i el propietari, el Jaume Duran, ens acull amablement. Fins i tot el bar té un equip de futbol ple de copes. Allà fent un cafè amb llet, hi ha l'herbolari del carrer, que ens explica que la bodega era el casino del 'poble', dels veïns. I que allà s'hi reunien els treballadors de la CNT de les bòbiles a principis de segle. (La zona de la Ribera era un centre important del sector tèxtil).

De tot això també ens emportem la visita de la Maria Eugènia Ripoll, l'autora de la tesi sobre la Seca o la Casa de la Moneda de Barcelona, publicada per l'IEC. La Maria Eugènia coneix bé el carrer, ja que porta una dècada investigant la institució de la Seca, i ens explica la importància del carrer a l'edat mitjana, i com a curiositat, el rebombori que ocasionava la fàbrica de la moneda.

Publicat per Núria Llabina

Memòria de Sants: parlem amb Agus Giralt

2009-03-23T12:50:00.002+01:00

Els blogs han revolucionat la difusió de la història local dels barris de Barcelona. És una excel·lent manera de posar en contacte persones que puguin aportar informació sobre temes determinats. “És que t'he trobat al Google...”

És el que li ha passat a l’Agus Giralt, la persona que hi ha darrera de Memòria de Sants. Aquest jove historiador de professió, fa col·laboracions amb la revista local La Burxa i ha decidit fa poc fer el salt al cap al blog propi. Això li ha reportat conèixer nous testimonis que enriqueixen els seus escrits sobre l’exvila de Sants.

www.diaridebarcelona.cat

Mentre passegem per la plaça de Bonet i Muixí, al cor de Sants, reflexionem sobre l’entramat de bloggers barcelonins: L’Agus coneix en Joan Pujades, d’Històries Santsenques i en Dani Cortijo d’Altres Barcelones (per cert, si us agrada la història dels carrers de Barcelona no us perdeu el darrer descobriment de’n Dani amb la pintada sobre Miquel Pedrola). Des del Diari de Barcelona, mica en mica anem posant cares i veu a tota aquesta rica xarxa de blocs que ens permeten saber més coses sobre la nostra ciutat.

Publicat per: Rafael Luján

Parlem d’excursionisme 2.0 amb Francesc Roma

2009-03-20T11:47:00.004+01:00

Un dia més ens convertim en visionaris tecnològics per esbrinar si realment existeix l’excursionisme 2.0. Amb en Francesc Roma contacto a través de l’Enric Faura, l’expert que la setmana passada ens va parlar sobre e-books. M’agrada que es formi una cadena entre entrevistats, s’apropa a la teoria dels sis graus... Doncs, bé, filosofades a banda, aquesta és la realitat que hem analitzat.

www.diaridebarcelona.cat

El futur de l'excursionisme a la xarxa i la incidència dels canvis que s’estan vivint en aquest món és un debat obert. Hi ha grans certeses, noves relacions i avantatges provats però crec que tampoc es pot afirmar amb seguretat que la xarxa representi un canvi profund en tots els sentits. Els excursionistes hauran de continuar sortint a la muntanya on realment troben aventures que internet, de moment, no els pot oferir. Algun dia podrem codificar les nostres partícules i viatjar d’excursió per la xarxa telefònica?

Sincerament, no ho crec.

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Fundació Arrels: la família dels sense sostre

2009-03-19T13:37:00.004+01:00

Allò de preocupar-nos pels que tenim més a prop i més ho necessiten, els voluntaris d’Arrels ho compleixen a la perfecció. S’acosten a les persones sense sostre que es troben en una situació més crítica i, a més, saben com fer-ho. Si no tenien experiència en el treball social, la guanyen col·laborant amb Arrels. De fet, el matí amb l’Enrique i la Pilar va ser tota una experiència també per a nosaltres. “No som salvadors de ningú” o “si avui no ens volen, ja hi tornarem” són algunes de les lliçons que ensenyen.

www.diaridebarcelona.cat

Després de conèixer el Centre Obert que és la seu de la Fundació Arrels, vam voltar pels barris que aquesta parella recorre cada matí de dimarts per parlar amb els “seus” sense sostre. Evidentment, no va ser fàcil trobar-ne un que es deixés gravar, però finalment l’Esteban va confiar en nosaltres, tot demanant-nos que no hi aparegués el rostre. Viu al carrer perquè no té diners però vol sentir-se lliure. Amb l’ajuda de les ànimes caritatives del barri, d’aquell banc ha fet casa seva. Però també hi ha veïns que denuncien que allà no es pot viure.

Entrevista completa amb Enrique Richard

www.diaridebarcelona.cat

Entrevista completa amb Puri González

www.diaridebarcelona.cat

Ningú pot considerar-se del tot aliè a aquesta realitat, però crec que Arrels és la gent que s’hi acosta més de cara. “Sou tota la família que tinc”, li han dit algun cop a l’Enrique. Els voluntaris i els professionals d’Arrels fan costat als sense sostre no només al carrer i al centre obert, sinó també en hospitals o residències, a la llar Pere Barnés que van obrir el 2007, als pisos tutel·lats o al taller ocupacional.

I tot això ho van explicant en blogs com el del Miquel i l’Anna o el del mateix Enrique. També hi ha persones sense sostre i amb blog, com el Miquel Fuster.

Publicat per Albert Muñoz

El nadons també fan ioga

2009-03-18T17:07:00.007+01:00

Arribem a l'entrada número cent del nostre blog, i coincideix amb l'última notícia que publico de tendències. Aquesta setmana hem anat a un centre on fan ioga per a mares i nadons i per a embarassades.

Mai havia assistit a cap classe de ioga, de manera que no puc parlar-te de la diferència de fer ioga embarassada o amb nadó, que en l'estat habitual. Però és veritat que captiva veure com les dones embarassades es troben en un estat de relax i concentració, i com les dones amb nadons interactuen amb els seus fills. És tendre i commovedor.

Aquest dilluns la classe de ioga per a nadons estava més plena del normal. Sorprèn veure com la majoria dels petits i petites no plora i gaudeix dels moments de contacte amb la mare.

Em quedo amb la impressió que les classes d'aquest ioga són un espai per jugar i interactuar amb el nadó amb música de ioga de fons, però evidentment els nens poc ioga poden fer. Això sí, es familiaritzen amb els 'mantra', oracions tibetanes, que sonen a les classes.

www.diaridebarcelona.cat

Quan marxem, la directora del centre, que ha participat a la classe ens confessa que veure l'escena de mares i nounats units encara l'emociona. A nosaltres també ens ha emocionat, és cert.

Ah! I no puc deixar d'agrair-li a la Tere Puig que hagi pujat des del Pendès fins a Barcelona per a poder-li fer l'entrevista!

Publicat per Núria Llabina

El carrer d'Aiguafreda: memòria de les bugaderes

2009-03-17T13:52:00.002+01:00

Deixem la moto al carrer de Dante i resseguim a peu un petit laberint de carrerons que ens porta al carrer d’Aiguafreda: és un passatge encantador, de casetes baixes a una banda i de safareigs i horts de l’altra, que s’estén fins el carrer de Llobregós. El primer que ens ve al cap és que sembla un miracle que Barcelona hagi pogut conservar fins avui un patrimoni semblant.

De la mà de la historiadora Carlota Giménez coneixem més detalls de la història d’Horta, íntimament lligada al curs de l’aigua; una vil•la que va veure florir la indústria de les bugaderes que baixaven a Barcelona a treballar al crit de “qui té roba per rentar?”. Precisament aquest és el títol de l’exposició i el llibre que dignifica amb encert la memòria del sacrificat ofici de rentar a mà.

www.diaridebarcelona.cat

El sector comprès entre els carrers de Dante i Llobregós està afectat pel PGM del Carmel i entorns. La possibilitat de reallotjaments, expropiacions i massificació de la zona exaspera els veïns amb els què parlem. L’Associació per a la Defensa del Patrimoni Dante-Llobregós és el motor de la reivindicació. El seu bloc http://defensemhorta.blogspot.com

Crec que la ciutat hauria d’estimar i valorar en justa mesura tot aquest patrimoni que veïns com la Maria Rovira o la Rosa Ferrés han tingut la sensibilitat de preservar.

Publicat per: Rafael Luján

Sense fulls però amb molt de codi

2009-03-16T16:05:00.008+01:00

El Saül Gordillo [Facebook] [Twitter] diu que va començar el seu “Blog sense fulls” com un divertiment. Els primers mesos va publicar algun escrit però podríem dir que s’hi va posar en serio a partir del febrer del 2005. Aleshores el tema que ocupava les primeres planes dels diaris i també del seu blog era l’esvoranc del Carmel, adobat amb alguns episodis pintorescs de la política catalana. Després, a l’estiu del 2005, el tema estrella eren les anades i vingudes a Madrid pel tema de l’Estatut. Aquí és on en Saül va fer fortuna.

www.diaridebarcelona.cat

Quasi cinc anys escrivint un blog donen per centenars d’articles, visites, comentaris i per moltes reflexions al voltant dels problemes, les angoixes i els debats interns que un blogger té abans de clickar publicar. Una xerrada interessant que es va estendre bastant més enllà del que surt al reportatge. Aquí us deixo una versió ampliada.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per: Maria Font

“El llibre en paper i l’e-book conviuran”

2009-03-13T14:02:00.004+01:00

Avui al matí m’ha tornat a passar. He pensat: “No m’emporto el llibre per llegir al metro perquè pesa massa”. Quina mandra em fa carregar amb el totxo! Doncs, bé, aquest problema no el tindria si em comprés un e-reader. D’altra banda, però, crec que m’esperaré. Els preus d’aquest monstre digital encara han de relaxar-se un xic...

www.diaridebarcelona.cat

Estic d’acord amb l’Enric Faura. Crec en el model de coexistència entre el llibre convencional i el digital. Però també cal reconèixer que per a què això succeeixi hem de donar un gran impuls al sector a casa nostra. I Edi.cat és a punt de fer-ho. El projecte tecnològic d’aquesta unió de tres editorials (Angle, Cossetània i Bromera) encara no ha entrat en funcionament. Tot i això us en parlo perquè de cara a Sant Jordi esteu preparats.

Els diferents títols que es posaran a la venda es podran adquirir a la pàgina web que actualment està en construcció. Tot i això també preparen la manera de vendre e-books en llibreries amb codis descarregables. Els llibres en paper de cada editorial es digitalitzaran de forma progressiva però el primer llançament comença amb cinc novel·les cadascuna d'autors com Narcís Oller, Edgar Allan Poe, Ramon Aymerich o Arcadi Oliveres.

Per cert, si la temptació de tenir en el vostre poder un e-reader us ha envaït, aviso que és complicat trobar-lo en botigues a Barcelona. Però segons les previsions d’aquest expert, a l’abril en trobarem en grans superfícies, botigues de productes electrònics i llibreries. Viurem aquest any el primer e-Sant Jordi?

Gutenberg deu estar histèric...

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Els radioaficionats no són el que eren

2009-03-12T14:47:00.005+01:00

Ells mateixos reconeixen que cada cop són menys, però el que realment vull dir amb aquest titular és que el món de la radioafició ha canviat molt. I per això no és descartable que acabi revifant amb la incorporació de joves apassionats per les tecnologies de la comunicació sense fils.

Anys enrere, sovint es parlava dels radioaficionats quan l’emissora d’algun d’ells resultava útil en situacions d’emergència, com ara incendis, riuades o temporals. L’Enric Fraile (EA3BTZ) recorda que no fa tant que l’alcalde del seu poble el va venir a buscar per posar-se en contacte amb Protecció Civil. I és que cal no oblidar que els telèfons mòbils depenen també de les antenes (això sí, força més potents i potencialment nocives per a la salut) de les companyies operadores.

Però els radioaficionats segueixen avançant, sobretot tecnològicament. Són hereus d’una tradició centenària que, en els seus inicis, estava vinculada a la colombofília: abans de la ràdio, els coloms eren el mitjà més ràpid per a la comunicació a llarga distància. Però igual que van deixar els coloms, ara s’aboquen cada cop més a la transmissió de dades en format digital. I això fa que tornin a ser pioners i que, com deia, tots els que ens interessem per la tecnologia tinguem coses per aprendre d’ells.

www.diaridebarcelona.cat

Si vols anar una mica més enllà i arribar-te al local de la Unió de Radioaficionats de Barcelona i del Baix Llobregat, els trobaràs al carrer de la Diputació, 110, dimarts i dijous al vespre. La URBLL aplega bona part dels radioaficionats barcelonins i, en formar part de la Unió de Radioaficionats Espanyols (URE), pot oferir serveis com l’enviament de QSL. Però a Barcelona o rodalies hi ha també el Ràdio Club Barcelona (RKB), el Ràdio Club La Salle (RCLS), la Unió de Radioaficionats de Catalunya (URCat) i l’Associació de Radioaficionats del Barcelonès (ARB), entre d’altres.

Publicat per Albert Muñoz

PS: EA3MM és l’indicatiu de l’emissora de la Unió de Radioaficionats de Barcelona. Tots els radioaficionats del món tenen el seu propi indicatiu. Els espanyols comencen per E; s’hi afegeix A o B o C en funció de la categoria; i segueix el número de la regió: els radioaficionats catalans s’identifiquen com EA3, EB3 o EC3.

La històries que amaga la plaça del Comerç

2009-03-10T13:35:00.006+01:00

La vitalitat cultural i associativa de Sant Andreu de Palomar és envejable, especialment pel que fa a les entitats que treballen en el camp de la memòria històrica. Al voltant d’associacions com el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias o la revista Sant Andreu de Cap a Peus ha crescut una jove fornada d’historiadors que compaginen la seva feina amb la passió per preservar la memòria de Sant Andreu. Entre ells, els amics Georgina Rifé (a qui dec els contactes per aquest reportatge!) i Jordi Rabassa.

Ara n’afegeixo un tercer: en Pau Vinyes. És difícil trobar un front on aquest andreuenc no hi estigui implicat. De la seva mà descobrim anècdotes delicioses de la plaça del Comerç: les vivències personals com a alumne de l’Acadèmia Víctor, les tardes amb els venedors d’enciclopèdies al cinema Atlàntida, la bala incrustada a la Farmàcia Franquesa o els jocs infantils a la plaça.

www.diaridebarcelona.cat

El reportatge, però, no seria el mateix sense en 'Pere del Versalles', història viva de la plaça. Quan dic que és quasi tan conegut que el rellotge us prometo que no exagero: en mitja hora el saluden la regidora Gemma Mumbrú, en Josep Maria de Can Roca i fins a una quinzena de persones. A l’igual que el rellotge, en Pere pot donar testimoni del batec de la plaça. I és que si Sant Andreu del Palomar és un poble amb caràcter, el Versalles ha estat sempre indiscutiblement el bar del poble. I en Pere, el mestre de cerimònies.

I ja que començat el post parlant de grups de memòria històrica de Sant Andreu, us recomano que visiteu l’exposició "Retrats per a la memòria. Persones i lluita antifranquista al districte de Sant Andreu. 1939-1982". Serà a Can Fabra fins a finals de març.

Per acabar la meva participació a “passejant per” us proposo saber d’on ve aquesta expressió: “quanta roba i quant poc sabó”. La solució, dimarts que ve.

Publicat per: Rafael Luján

Ells es diuen Fabio i nosaltres Maria

2009-03-09T16:32:00.005+01:00

Navegant per la xarxa he descobert el blog Spaghetti bcn, un espai escrit en italià que parla sobre coses de Barcelona. L’escriuen el Fabio Pitrola i el Fabio Colajanni i la nostra becària, la Maria, i jo quedem amb ells al Parc de les Tres Xemeneies.

www.diaridebarcelona.cat

Als quatre ens uneix el món d’Internet (ells treballen des de casa, un és blogger professional i l’altre desenvolupador de webs) i ens quedem xerrant una estona després de l’entrevista. Diuen que no hi ha molta diferència entre les webs italianes i les d’aquí però, en canvi, pel que fa als blogs, diuen que a Itàlia són més elitistes i que és difícil que altres t’enllacin. Perquè ho tinguin més fàcil i perquè, en el fons, el seu és un blog que parla de la ciutat i a nosaltres ens interessa, els afegeixo a la nostra llista d’enllaços.

Publicat per: Maria Font

La roba tecnològica ja no és futurista

2009-03-06T11:16:00.003+01:00

Avui dia és difícil concebre l’actualitat urbana sense tecnologia. Et planteges sortir de casa sense mòbil, oi que no? El record de la quotidianitat sense aquest dispositiu se'm fa estrany. Com podia anar-me’n de cap de setmana i no trucar ningú? Bé, doncs, la filosofia de Cooked in Barcelona neix d’aquesta premissa. Ja que la tecnologia està tan present a les nostres vides, afegim-hi comoditats. Benvinguts a la fusió culinària del tèxtil i la tecnologia.

www.diaridebarcelona.cat

Amb Cooked in Barcelona i Sensing Fabrics contacto d’una manera força inesperada. Pel butlletí de notícies del Diari tenim en Pau, un estilista de Shopic que s’encarrega de triar la roba que duem, i una de les samarretes que un dia em vaig posar procedia d’aquesta marca. El nom em va cridar l’atenció i navegant per la xarxa a la recerca d’informació sobre la firma em vaig adonar que el tema podria servir per a un reportatge de Tecnovisions.

Un apunt. El que dic al reportatge sobre miralls virtuals és ben cert. Ho podeu comprovar amb aquest reportatge de IDG Communications penjat a You Tube sobre la presentació d’aquesta joia tecnològica a la fira IFA de Berlín. Les pel·lícules futuristes ja són una realitat...

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Mineralogistes: amants de les joies soterrades

2009-03-05T13:57:00.002+01:00

La darrera col·lecció de minerals que havia vist era la d’una amiga que l’havia començat quan estudiava secundària i feia anys que la guardava en un armari. Al meu institut, alguns dels millors alumnes de la classe de geologia també encetaven la seva petita col·lecció. Però fins descobrir el Grup Mineralògic Català, no havia conegut cap col·leccionista ben bé adult. I per tant no sabia que aquella afició adolescent es pot convertir en una activitat madura d’allò més intensa. En Joan Rosell, que posa tota la il·lusió tant en la seva col·lecció de minerals com en les tasques de comunicació del Grup, explicava durant l’entrevista per les fires com Mineralexpo passa molt jovent: "són els futurs mineralogistes", em deia.

www.diaridebarcelona.cat

Com diem a la presentació del vídeo, la mineralogia és una activitat que combina el col·leccionisme, l’atracció pel medi natural i l’afany de conèixer-lo. La ciència –en aquest cas, la química i la geologia- també pot ser un hobby. De fet, és la millor manera de despertar vocacions científiques, una fita del tot necessària en el nostre país. L’atracció pel coneixement és el tret comú dels mineralogistes amb els radioaficionats, que seran els protagonistes del reportatge sobre associacions de la setmana vinent.

Publicat per Albert Muñoz

Connectats amb el Twitter

2009-03-04T10:00:00.002+01:00

Unes setmanes abans de saber que faria una notícia sobre Twitter, vaig fer-me un compte a aquesta xarxa social, seguint la recomanació dels meus companys de redacció. Però l'emoció va durar poc. L'atractiu de Twitter és tenir força amistats o contactes que siguin actius i deixin missatges sovint, i jo encara no havia fet el pas de la recerca de twitteros que em poguessin interessar. Quan tens amistats interessants dins la xarxa social, la cosa canvia.

Però la faceta més lúdica, on es materialitzen les relacions que vas fent en aquest servei de microblogging són les trobades de 'Cava & Twitts'. Fins que no hi vaig, no acabo d'entendre el concepte de les cites. El Marc Cortés és a l'hotel on es celebren les trobades des de primera hora de la tarda per tenir-ho tot lligat i poder-lo entrevistar.

www.diaridebarcelona.cat

El Marc Cortés, el Xavier Güell, l'Antonio Guerrero i l'Ángel Custodio són els organitzadors, i busquen marques que esponsoritzin l'esdeveniment. En aquesta ocasió l'assistència ha superat les espectatives. La xerrada sobre Coolhunting ha fet omplir una sala d'actes a rebossar, amb unes 200 persones, i la temperatura va pujant.

Després del col·loqui, els assistents fan petar la xerrada amb una copeta de cava. Molts s'ha conegut per internet i comenten la jugada. D'aquesta manera s'estableixen relacions socials amb gent que probablement no s'hauria conegut mai, o si més no amb el grau d'intimitat que permet Twitter.

Per cert, assistir al Cava & Twitts és d'allò més cool.

Entrada feta per Núria Llabina

La plaça de Masadas: el cor de la Sagrera

2009-03-03T13:01:00.004+01:00

Barcelona té en la Plaça Reial el més gran i reconegut espai porticat de la ciutat. No és l’únic. Lluny del centre, Sant Andreu i la Sagrera rivalitzen amb dues places porxades de gran bellesa i sabor a poble petit: la plaça Mercadal i la plaça Masadas.

Pacià Masadas va ser un reconegut propietari de la Sagrera. El 1877 es va aprovar la urbanització de la plaça per fer-hi el mercat als seus terrenys. La desaparició del mercat i una reforma respectuosa amb el tarannà del barri ha deixat una esplèndida plaça porxada que sorprèn només d’entrar-hi.

www.diaridebarcelona.cat

Una de les ànimes d’aquest projecte va ser l’arquitecte Xavier Basiana. Sap combinar la seva professió amb l’activisme de barri. És difícil trobar una iniciativa on no s’hi projecti l’ombra de’n Xavier: proposta d’usos socials del SAT, adquisició i reforma de la Nau Ivanow com a espai pel barri, diversos llibres d’història local... En definitiva, algú que cal conèixer si vols apamar bé la Sagrera.

L’altra pota del reportatge ens la proporciona internet. Contacto amb l’actriu Susana Sosa Villafañe, que viu a la plaça Masadas des de 1983. Ha decidit dedicar part del seu temps a fer de cronista de la plaça al seu blog Plaza Masadas - Plaza Mutante. A través dels seus posts descobreixo el paisatge humà d’aquesta plaça, on sembla que el temps passi més a poc a poc. Si sou dels que us agrada descobrir llocs amb encant, no massa coneguts i lluny del que pregonen les guies oficials, us asseguro que la plaça Masadas pot ser allò que esteu buscant.

PD. Curiosament, l'Eulàlia Iglesias (bloc Jo no sóc la Mercè) ha dedicat aquesta mateixa setmana un excel·lent post a la plaça Masadas.

Publicat per: Rafael Luján

Parlem amb Xavier Serra de tecnologia musical

2009-02-27T13:24:00.005+01:00

Amb 14 anys, en Xavier Serra, creador i director del Grup d’Investigació en Tecnologia Musical de la UPF, ja tenia clar que el seu futur estava lligat a la investigació dels sons. Amb aquesta edat treballava al Zoo de Barcelona on va encetar el seu primer projecte de recerca analitzant el so de les cacatues i els papagais. Amb el temps aquesta afició es va completar amb una formació interdisciplinària. Aquest mig músic, mig enginyer, va realitzar estudis de Música al Conservatori de Barcelona, la carrera de Biologia a la UB, un màster en Música Informàtica a Florida i un doctorat en Tecnologia Musical a Stanford. Déu n’hi do!

www.diaridebarcelona.cat

Entre els projectes nascuts en aquest grup d’investigació que han obtingut més èxit ens hem deixat un pel camí que aprofito per explicar-vos. Es tracta del Vocaloid, un sintetitzador, fet en col·laboració amb l'empresa Yamaha, que a casa nostra no és gaire conegut però al Japó té un èxit brutal. Aquest aparell du uns dos anys al mercat i permet que l’usuari afegeixi la lletra i les notes musicals que després el Vocaloid canta. Podríem dir que compres una veu, un personatge fictici. Bé, doncs, s’ha convertit en tot un fenomen social, sobretot per la repercussió d’una de les seves veus, en Hatsune Miku. Buscant a You Tube o a la xarxa social japonesa Niko Niko Douga trobareu un munt de vídeos i composicions. Hi ha programes de televisió, s’han gravat discos... Fins i tot el fenomen s’està estudiant a les universitats!!

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Hangar, un model de fàbrica de creadors

2009-02-26T14:42:00.004+01:00

En caminar per les naus avui mortes i a mig enderrocar de l’antic recinte fabril de Can Ricart, sembla increïble que dins d’una d’elles bulli l’efervescència creativa de l’art contemporani. Però sí, això és Hangar. Un cop entres en aquest Centre de producció d’Arts Visuals i Multimèdia, res no et recorda l’abandó obligat i temporal que viuen les naus de l’entorn. Penses que en sortir hi trobaràs funcionant totes les indústries i tallers que, abans de tancar, donaven feina a 255 treballadors: “fou la desfeta d’un somni”, recorda el director d’Hangar. També pots fer un salt imaginari al futur per veure-ho tot ja reurbanitzat amb nous edificis d’oficines, la Casa de les Llengües, un auditori i un casal de barri. En Pedro m’informa que a la tardor començaran les obres per adequar i incorporar a Hangar una nau més i l’antiga casa del guarda de Can Ricart.

www.diaridebarcelona.cat

Mentrestant, dins d’Hangar, tota mena de tecnologia aplicada a l’art: des de l’electrònica fins als estris d’escultura, passant per les pantalles i els ordinadors. Allà, el meu equip de reporter audiovisual és un més. Treballem amb les mateixes eines, tot i que jo intento explicar el que veig i els artistes volen fer-nos veure precisament allò que no té gaire explicació. Coneixences interessants totes les que puguis fer dins d’un lloc com aquest. En un dels tallers d’artistes residents, a la planta de dalt, trobo un dels membres del col·lectiu D_forma. Després de l’entrevista amb l'Antonio, hi arriba una companya del mateix grup, que també n’hi ha de dones artistes a Hangar, encara que jo no hi trobés cap treballant en aquell precís moment.

www.diaridebarcelona.cat

I al taller del davant em trobo l’artista d’origen cubà que va retratar l’Obama amb sorra al Fòrum, Jorge Rodríguez Gerada. Un bon testimoni de la necessitat de centres de creació com Hangar.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per Albert Muñoz

Revolució a l’esport

2009-02-25T13:23:00.003+01:00

Encetem una nova secció al Diari. L’anomenem Tendències, i a partir d’ara et posarem al dia de les novetats més últimes en diversos aspectes de la nostra societat. Després de donar unes quantes voltes als temes proposats per a la nostra Tendències, aquesta setmana les innovacions en l’exercici físic són les protagonistes.

El nom d’un nou aparell de gimnàs fa mesos que ressona entre els més aficionats a l’esport. La Power Plate és la màquina que els seus promotors deixen a l’alçada dels núvols, i de moment els gimnasos més grans i moderns ja en tenen alguna.

El centre DIR on hem anat a fer el rodatge encara requereix un entrenador personal per usar l’aparell (dilluns vinent ja no caldrà la seva supervisió). La veritat és que la màquina ha estat ocupada la major part del temps per persones de totes les edats.

www.diaridebarcelona.cat

Però la veritable revolució que aporta aquesta màquina d’origen aeronàutic és l’estalvi de temps. El ritme de vida frenètic que es porta a la nostra societat fa que cada vegada tinguem menys temps. I sense temps, t’ofereixen la possibilitat de perdre pes amb sessions que no superen la mitja hora. Ja han aparegut màquines per cuinar ràpidament, assecadores de roba, i tots el avenços que la informàtica fa que es redueixin els tràmits, com l’enviament de correu. Després de la Power Plate, què serà el següent?

Entrada feta per Núria Llabina

El Nen de la Rutlla: el símbol del Guinardó

2009-02-24T12:34:00.007+01:00

Aquesta petita estàtua de bronze d’un nen jugant amb una rutlla amaga una de les històries més curioses i boniques de Barcelona. És obra de l’escultor noucentista Joaquim Ros i des de 1961 presideix l’entrada al Parc del Guinardó. M’atreviria a dir que, tot i la seva modèstia, és una de les estàtues més estimades de la ciutat; i això diu molt en favor de qui la va fer.

Contactem amb en Joan Corbera i Palau, historiador i excel•lent coneixedor de les petites històries del Guinardó; també amb la filla de l’escultor, la Berta Ros. Ens diu que el seu pare va voler fer una escultura popular que agradés. En Joan ho corrobora: el Nen de la Rutlla és un autèntic símbol del barri.

www.diaridebarcelona.cat

Poques estàtues tenen alhora el do de connectar amb la gent i la capacitat de provocar un canvi en el nomenclàtor. El canvi es va fer el 2001, tot i que les antigues plaques encara perviuen. Nomenclàtor m’assegura que en breu se substituiran les antigues que honoren al llibreter de la plaça Nova, filantrop i avi d’Antoni Tàpies, Francesc Puig i Alfonso per les del Nen de la Rutlla.

Mentre som a la plaça se’ns acosta un treballador de Parcs i Jardins a explicar-nos la seva pròpia llegenda. Ens diu que al barri ha sentit que a principis de segle passat un nen jugava a l’aro a l’entrada del parc del Guinardó i el va atropellar un carro: per això mira cap a l’Avinguda Verge de Montserrat. Ni la Berta ni en Joan havien sentit la història abans.

El 2011 el Nen de la Rutlla farà 50 anys, però no envelleix: conserva la capacitat de no perdre senzillesa i de connectar amb un barri orgullós del seu tarannà popular.

Dibuix de Cesc publicat el 2 de febrer de 1961 al Diari de Barcelona. Cortesia de la Berta Ros.
Article del Nen de la Rutlla a la web d'art públic de Barcelona

Publicat per: Rafael Luján

Literatura sobre rails, les reflexions d'un tramviaire

2009-02-23T09:00:00.004+01:00

Inquietuds. Me n'adono que són un dels elements indispensables per posar en marxa un blog. En Jaume Garrós, gran amant de les lletres, s’ha proposat el repte d'escriure la novel·la que no troba a les llibreries. Per això va entrar a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i va engegar el blog http://www.met.cat/ per donar sortida a la seva afició.

www.diaridebarcelona.cat

Molta gent pensa que Met prové del diminutiu de Jaume, Jaumet. I en part és cert. Però en el cas d’en Jaume aquest mot té un altre sentit. De petit aquest tramviarie ja era un enamorat dels transports públics i, per això, la seva germana l'anomenava Met, de metro. El destí estava escrit. Fa uns cinc anys que cada dia condueix el TRAM de Barcelona i aquests viatges diaris l'inspiren per escriure les entrades a la secció ‘Propera Parada’ del seu blog. Et recomano que en llegeixis unes quantes. El tractament sarcàstic que en fa és boníssim...

No s'esperava obtenir tant d'èxit amb el seu blog però el cert és que en Jaume s'ha adonat que els comentaris inicials procedents d'amics i familiars han donat pas als escrits d'usuaris desconeguts. Ens confessa que li agrada rebre suggerències i crítiques. De fet, s'ha adherit a la campanya "El blog es nodreix dels teus comentaris", que defensa que la mort d’un blog es produeix per la manca de comentaris. Doncs, portem-ho a terme: deixa’ns comentaris al blog o els redactors del Diari perdrem l’estímul per continuar escrivint!!! :)

Publicat per: Patrícia Álvarez

Trucar és una aplicació més

2009-02-20T15:24:00.003+01:00

El Mobile World Congress (MWC) és una fira enorme: prop de 60.000 metres quadrats amb 1.300 expositors. Si t’interessa la tecnologia, t’hi pots passar els quatre dies sense parar de descobrir nous dispositius i aplicacions. Molts periodistes especialitzats ho fan, com els companys de NetMediaEurope o els de Xataka Móvil, per esmentar només dos dels blogs de telefonia mòbil més seguits al nostre país.

A Barcelona tv i al Diari de Barcelona també hem seguint aquest any la fira abans coneguda com 3GSM: des del primer dia i fins l’últim, sense descuidar la vivència personal dels 47.000 visitants en aspectes com la seguretat o l’allotjament a la ciutat. Aquí trobareu un bon resum d’algunes novetats presentades en aquest congrés. Però l’objectiu de la nostra entrevista tecnològica de la setmana era anar una mica més enllà i fer que algú ens expliqués, a partir d’aquest MWC, quines tendències s’apunten dins el sector.

www.diaridebarcelona.cat

L’oferta de professionals disponibles per entrevistar al Mobile Congress és molt àmplia. A Nokia, fins i tot tenien informatitzada l’assignació d’entrevistat, hora, temps i sala. Però no volia la visió del responsable d’una marca o d’un producte determinat. Així que vaig optar per una empresa més propera –la seu central de Futurlink és al 22@- amb un emprenedor al capdavant que em podia parlar, per exemple, de tots els sistemes operatius per igual. De fet, els desenvolupadors d’aplicacions com ells són les víctimes de l’actual guerra de sistemes. Així també hem vist el que representa per a una empresa barcelonina del sector que el Mobile World Congress tingui lloc a la ciutat.

PS: El Samsung que apareix al vídeo no és ni molt menys el millor mòbil que vaig trobar a la fira: és el meu!

Publicat per Albert Muñoz

Microecosistemes a casa

2009-02-19T18:23:00.006+01:00

Embadalida mirant els aquaris. Així és com em vaig quedar observant els cubs plens d'aigua i de vida, a la botiga on està a estones el fotògraf de natura Àngel Cànovas. Però també em va passar el mateix amb els aquaris que hi ha a la seu de l'Associació d'Aquariofilia de Barcelona.

Reprodueixen diferents ecosistemes i els mantenen, en tenen cura i els milloren cada dia. Els que no hi entenem ens pensem que els peixos són el més atractiu d'aquesta afició, però el cert és que les plantes aquàtiques o les roques vives tenen també molta tirada. De fet, hi ha qui no té peixos al seu aquari. Es tracta de crear aquell ambient que un vol, i això fa que s'observi amb curiositat tot el que es mou darrera el vidre. És una mena de voyerisme de la natura, però molt sa.

www.diaridebarcelona.cat

El Jaume Capell, president de l'associació, no ens diu quantes hores dedica a tenir cura dels seus aquaris, però assegura que dedicant un parell d'hores a la setmana es pot obtenir un bon resultat. El cas, però, és que els aquariòfils solen tenir més d'un aquari i realment dediquen el seu temps lliure a aquesta afició. Quan miris un aquari, te n'adonaràs del plaer que despren observar tranquil·lament la vida que hi respira.

Entrada feta per Núria Llabina

Corresponsals estrangers a Barcelona

2009-02-18T12:35:00.002+01:00

Bona part de la imatge que transmet la ciutat a la resta del món la capten els ulls dels corresponsals estrangers que hi treballen: de la seva percepció personal en pot dependre la opinió de milers de persones.

La Júlia Macher és l’encarregada de fer arribar als oients alemanys de Deutschlandradio les seves cròniques de la ciutat. L’Eva Lwysocka s’encarrega de la corresponsalia de l’edició polonesa de Newsweek i de Polskie Radio. Parlem una bona estona sobre les seves impressions de la ciutat a les instal•lacions del Centre Internacional de Premsa de Barcelona.

www.diaridebarcelona.cat

Em diuen la Júlia i l’Eva, que als seus oients i lectors els interessen de Barcelona els temes socials, culturals i esportius. La política, queda massa lluny. Segons l’Eva, Barcelona és la ciutat més atractiva de tota la península per als polonesos: busquen “Gaudí, cultura, tradició i Barça”. De la seva banda la Júlia diu que els alemanys esperen trobar a Barcelona una barreja de l’Auberge Espagnole i Vicky Cristina, Barcelona: això fa que més d’una vegada, diu, ens sentim com extres atrapats en un decorat.

Malgrat els seus defectes, la ciutat és bona per aquestes dues periodistes; els serveis funcionen i es viu amb alegria. L’Eva se sent jove a Barcelona: diu que a Catalunya hi ha un savi equilibri entre treballar i gaudir del temps lliure.

Publicat per: Rafael Luján

Un carrer amb música de fons

2009-02-17T11:35:00.004+01:00

Volia parlar d’un carrer que tingués una cançó dedicada, per això vaig escollir el carrer del Poeta Cabanyes. Joan Manuel Serrat li va dedicar una cançó el 1970 i ho va fer perquè és el carrer on va néixer i va viure fins la joventut. Tot i això, en aquest carrer també hi sonen altres músiques, la de Sisa per exemple, un altre veí d’aquest carrer.

www.diaridebarcelona.cat

A les passades festes de la Mercè, en Jaume Sisa va fer un concert Galàctic a la plaça de Catalunya. Hi van participar amics seus, entre ells en Serrat. Us deixo el vídeo de l’actuació que van fer els dos cantant la cançó ‘El meu carrer’. Si us hi fixeu en Serrat porta una samarreta amb la inscripció ‘made in Poble Sec’, una mostra de que, tot i que ara no hi visqui, sempre reivindica el seu carrer i el seu barri.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per: Maria Font

La recepta per elaborar un blog de cuina

2009-02-16T10:39:00.009+01:00

Aprofitant que l’Elisenda Roca i l’Adam Martín no estan rodant al plató del seu programa La Tarda, de Barcelona TV, ens hi colem perquè descobrim que hi ha una cuina. L’escenari ideal per gravar l’entrevista amb la blogger Dolors Mateu.

www.diaridebarcelona.cat

A aquesta cuinera de Balaguer la trobo fent una cerca a Google, tal i com explico al reportatge. Un cop enviat el primer mail de contacte, la Dolors em respon amb rapidesa i la il•lusió per col•laborar amb nosaltres es percep al primer instant. Doncs tirem-ho endavant!

El dia de l’entrevista la Dolors, acompanyada del seu marit, es presenta puntual a la cita. Preparem tots els ingredients i estris necessaris i comencem el rodatge de l’entrevista pel que compto amb l’ajuda de la Maria mentre la Fran fa aquestes fotografies del ‘making off’.

www.diaridebarcelona.cat

La tendresa de la Dolors i la simpatia del seu marit ens enamoren! Entre tall i tall de l’entrevista parlem de tot: trucs i curiositats culinàries, alimentació, la família...Com si ens coneguéssim de tota la vida! I és que tinc la sensació que la Dolors es va sentir com a casa en aquell plató. De tot plegat, a banda de bons moments, en resulten unes Torres de Colors que tota la redacció del Diari de Barcelona tastem a l’hora de dinar. Moltes gràcies!

Per cert! Si entreu al blog de la Dolors per buscar receptes, la preferida de l’amfitriona és aquesta... Sempre va bé conèixer el plat predilecte del cuiner, no creieu? Fins el proper B DE BLOG!

Publicat per: Patrícia Álvarez

Josep M. Piqué: "La ciutat recupera protagonisme en l’economia"

2009-02-13T14:17:00.001+01:00

Des del 2006, el Diari de Barcelona i Barcelona tv tenim la seu al districte 22@. Així que els treballadors d’aquesta casa veiem dia a dia com es transforma aquest territori abans industrial, cada cop més tecnològic i mentrestant, de vegades, una mica inhòspit. Les obres de millora dels carrers han causat molèsties. I la reurbanització dels terrenys, amb les consegüents expropiacions, enderrocs o rehabilitacions, han deixat perjudicats i beneficiats pel negoci immobiliari. Quan es genera riquesa, tothom intenta apropiar-se’n!
Però crec que ara comença la part més interessant d’aquesta operació a llarg termini que és el 22@. Els que s’ho van inventar ja ho deien l’any 2001, que “fins d’aquí a 10 anys”.... L’actual conseller delegat de la societat 22@bcn dóna xifres importants ja assolides (un miler d’empreses o 30.000 llocs de treball), però mostra que les possibilitats del projecte van molt més enllà.

www.diaridebarcelona.cat

El mecanisme per generar riquesa, ara que els edificis i els carrers ja comencen a estar fets, són els clústers urbans. He intentat que en Josep Miquel Piqué en parlés de forma planera, perquè crec que això no només interessa als economistes sinó a tothom que s’ha de guanyar la vida en la nova economia del coneixement. Espero que les seves explicacions deixin clar què és un clúster i com són els clústers urbans de Barcelona. El mot està admès per Termcat però encara no ha entrat al DIEC, així que sentireu dir tant ‘clúster’ com ‘claster’ (en anglès).

El caliu dels bombers

2009-02-12T13:08:00.005+01:00

Els bombers... figures heroiques i eròtiques allà on les hi hagi. Però per aconseguir unanimitat entre els lectors, diguem que és un ofici heroic. És el que tothom pensa dels bombers, ja que apaguen focs i, si cal, salven les vides que es troben entre les flames. Però l’Albert Marcús, el president de l’Associació del Cau del Jubilat ho nega profundament. Vaja..! Després de dècades servint al cos de Bombers de la ciutat es treu mèrits assegurant que prenen moltes precaucions abans d’entrar a un foc, i que no fan mai cap bogeria.

El que més m’ha sobtat d’aquest rodatge: el sentit de col·lectivitat que tenen els bombers. Passen moltes hores junts en les interminables guàrdies: esmorzen, dinen, sopen, dormen... comparteixen dies sencers, i quan arriba el moment de jubilar-se significa que acaben amb uns quaranta anys de convivència.

Per no trencar aquest fort vincle van decidir associar-se i el 1996 van crear l’associació per als bombers retirats: El Cau del Jubilat. Ens van mostrar la seva seu, dins de l’edifici dels bombers de la ciutat. Es coneixen les mítiques instal·lacions del carrer de Provença, enfront de l’Hospital Clínic, com el palmell de la seva mà, i les han vist canviar al llarg dels anys.

Però ara, l’hospital s’ampliarà i la central de bombers es traslladarà a un altre punt de la ciutat encara per concretar. Tot i així, l’Albert ens diu que es remoreja que aniran a parar a la Sagrera, on es construeix la futura estació de l’AVE.

www.diaridebarcelona.cat

Diuen que quan celebren les juntes no s’hi pot estar dels crits que fan entre tots, i la veritat és que en una sala amb una desena de bombers jubilats fan força rebombori. Parlen, recorden, debaten i es van animant en la conversa. I al fons de tot aquest caliu hi reposen vitrines plenes de peces de col·lecció procedents de cossos de bombers de tot el món. Val la pena la visita, és el que ells han anomenat el Museu Exposició.

Entrada feta per Núria Llabina

Francesos a Barcelona

2009-02-11T12:59:00.004+01:00

Hi ha quatre noms a Barcelona que sempre m’han cridat l’atenció: Urquinaona, el General Mitre, l’Alcalde de Móstoles i Lesseps. Deixo els tres primers i em centro en el darrer: Ferdinand de Lesseps, que dels quatre, sembla tenir la història més interessant. Fou cònsol francès a Barcelona durant sis anys (1842 - 1848) i des del seu càrrec organitzà l’ajuda als damnificats dels bombardeigs d’Espartero des de Montjuïc. És per això que Barcelona li dedicà una de les principals places de la ciutat. Desconec si a París té semblant honor, però sospito que el personatge ens és més familiar aquí que allà. (Ni que sigui per les obres o la parada de metro)

Darrera l’allargada ombra de Lesseps, m’interessa aprofundir en la relació dels francesos amb Barcelona. El Consolat General de França a Barcelona en té registrats més de 30.000 que resideixen a la nostra ciutat, tot i que aquesta xifra es pot quedar curta. A banda del consolat, un dels centres d’activitat a Barcelona és l’Institut Francès, al carrer de Moià. Allà hi trobo en Damien Gatumel, el nou cap d’estudis.

www.diaridebarcelona.cat

Aquest professor de Nimes, fa quatre mesos que és a Barcelona. Ha voltat per instituts francesos de l’Argentina, Xile i Cuba, i ara el veig satisfet del seu nou destí; diu que Barcelona té molt en comú amb les ciutats del sud de França. I està feliç de tenir casa seva a només quatre hores de cotxe.

Em diu que els catalans som pragmàtics a l’hora d’estudiar francès, l’estudiem per necessitat professional i per ampliar currículum. En Damien vol aprendre català (“és una tonteria no aprendre l’idioma propi del lloc on un s’està”, em diu) perquè té la intenció de quedar-se una temporada a la ciutat. Representa el millor d’Europa: la mobilitat i la voluntat d’integrar-se al país d’acollida.

Publicat per: Rafael Luján

Del soroll dels ganivets a la música rock

2009-02-10T10:32:00.010+01:00

Surto del metro a la Plaça de Catalunya, baixo per la Rambla, giro al primer carrer a la dreta i ja sóc al meu destí. És dilluns a primera hora, segurament un dels moments en què el carrer dels Tallers està més tranquil. He quedat amb en Dani Cortijo, historiador i blogger, per parlar de l’origen del carrer. Em diu que té moltes coses a explicar però que haurà de resumir perquè totes no hi caben al reportatge.

www.diaridebarcelona.cat

Des dels talladors de carn, passant per les llibreries de vell o les botigues de discs. En aquest carrer s’hi han instal·lat diversos gremis però també altres institucions emblemàtiques, com la primera fàbrica de vapor d’Espanya o els tallers de La Vanguardia. Si voleu aprofundir en la història del carrer dels Tallers el Dani l’explica al seu blog Altres Barcelones.

Publicat per: Maria Font

Entrevistem a Xavier Muñoz de MUNYOKI.COM

2009-02-09T15:08:00.005+01:00

Si t’agraden les càmeres de vídeo i ets dels que enregistres qualsevol esdeveniment familiar o viatge de vacances és molt probable que trobis en el videoblogging una nova afició. Però, compte, els que ja duen uns anys d’experiència, recomanen que vigilem el temps de dedicació. La família pot arribar a odiar aquest hobby...

www.diaridebarcelona.cat

La primera vegada que vaig coincidir amb el Xavier Muñoz va ser en una trobada d'intercanvi de coneixements sobre vlogging, laVimoz de l’any 2007, l’acte que precisament ell anomena a l’inici de l’entrevista per referir-se al punt que va marcar un abans i un després en la seva experiència com a vblogger.

Aquell dia vaig conèixer altres videobloggers, com Héctor Milla, Joan Planas o Alejandro Ángel d'Armadillo TV, i d’en Xavi recordo que ens va assegurar que el seu videoblog era personal, hi penjava els vídeos familiars per divertir-se però que no es veia com un expert en la matèria. Passat el temps i en fer-me càrrec de la secció B DE BLOG vaig pensar en ell. Em vaig preguntar com hauria evolucionat aquell videoblog i...

Quin canvi! Aquest videoblogger autodidacta que aprèn i absorbeix conceptes d’allà on pot havia perfeccionat totes les seves eines! Per això vaig decidir entrevistar-lo i conèixer a fons el seu món darrere i davant les càmeres. Ara fa els rodatges amb la quarta càmera que té a les seves mans. La primera se la va comprar amb el seu primer sou. Això sí que és una afició!

Publicat per: Patrícia Álvarez

Marc Vidal promou la revolució... del coneixement

2009-02-06T18:47:00.005+01:00

www.diaridebarcelona.cat

Vam trobar el moment per a aquesta entrevista un dia que Marc Vidal tornava d’Almería, on l’empresa que dirigeix dinamitza la xarxa Guadalinfo, i marxava cap a Madrid per a una xerrada sobre la ciutadania 2.0 a l’escola de negocis ESADE. Si Cink és una empresa d’agitació 2.0, el seu director general és un agitador nat. Fa mesos que les seves idees sobre les xarxes socials, l’economia digital i la crisi s’escampen no només per la web sinó també gràcies a una atapeïda agenda de conferències.

I és que Vidal parla clar i català (tot i que el seu blog en castellà té molts més milers de seguidors). La seva visió, compartida o no, dibuixa un escenari clar de la situació en què ens trobem: crisi del sistema socioeconòmic i entrada a la societat del coneixement.

No només Marc Vidal sinó tots els directius de Cink són sens dubte agents actius d’aquesta revolució en marxa: Roc Fages, Albert Rius, Pol Fages i César Calderón. L’empresa s’està acabant d’instal•lar a l’oficina de la Diagonal on vam enregistrar l’entrevista. Em resultava estrany que una companyia com la seva no s’instal·lés al 22@, però en Marc em va confessar que li encanta aquella part de la Diagonal, on també viu.

Publicat per Albert Muñoz

Malabarismes per fer-se veure

2009-02-05T11:42:00.004+01:00

Encara que fa un dia plujós, anem contentes a gravar. El tema ens agrada a les dues. Arribem al Fòrum, i ens trobem una munió de nens que hi ha anat amb l’escola. Nosaltres dues enfilem fins a la carpa seguint les indicacions de la gent de l’Associació de Professionals del Circ. Dins hi ha una desena de persones assajant acrobàcies en un ambient tranquil i agradable, on el color dels malabars, les pilotes, els aros i altres aparells ressalta amb la carpa blanca de fons.

Certament, la gent del circ desperta “bon rotllo”. El “Boni” (Jordi Juanet) és el president de l’Associació, és ell qui ens explica tot el temps que han lluitat per ser escoltats. El circ ha passat unes males dècades, però des de fa un temps ressorgeix amb força. Assegura que és un bon moment polític per fer demandes, amb un Departament de Cultura sensible al circ.

www.diaridebarcelona.cat

Fins el 2010 no tindran l’espai definitiu, just sota la placa fotovoltaica del Fòrum, a uns metres d’on són ara. No és just que Barcelona tingui un bon tracte amb la gent del circ, que anima, entreté i alegra la vida dels seus ciutadans? El circ és cultura i patrimoni, la unió de tantes arts i disciplines. I ser espectador de les delícies que ens preparen els seus professionals, tot un plaer. Us ho dic jo, que he pogut gaudir una estona, embadalida, dels assajos dels seus espectacles impossibles.

Publicat per: Núria Llabina

Mallorquins a Barcelona

2009-02-04T18:04:00.005+01:00

El 1993, un farmacèutic mallorquí -en Toni Torrens- va tenir una idea agosarada i brillant: exportar l’ambient de les festes de Sant Antoni a Catalunya. Va trobar terreny abonat al cor de Gràcia, on els seus fills residien juntament amb centenars d’estudiants mallorquins establerts a Barcelona. D’aquesta manera peculiar va néixer una de les festes més arrelades en el calendari festiu de la vila: els Foguerons de Sa Pobla.

Coincidint amb l’encesa d’enguany (malauradament passada per aigua) he anat a fer un cafè amb un parell d’estudiants mallorquines que han fet la carrera a Barcelona. La trobada és a la llibreria de l’Espai Mallorca, 400 metres quadrats d’illa en ple cor del Raval. La seva directora, n’Amanda Vich, ens habilita un espai fantàstic on poder parlar amb tota la calma del món.

www.diaridebarcelona.cat

Són la Rosa Togores i la Lara Fluxà. Es coneixen de petites i ara s’han retrobat aquí. La complicitat entre elles ajuda a fer una conversa fluïda, en força moments divertidíssima: hi surten les anècdotes de l’arribada, el trencaclosques cultural barceloní, la llengua, la relació amb els catalans... i la voluntat d’algun dia, tornar a l’illa: com molt bé diu la Lara, “sa roqueta” tira molt.

Aquesta hora de calma a l’Espai Mallorca, de conversa tranquil·la amb la Rosa i la Lara em fa pensar amb els què un dia van ser companys mallorquins a la facultat i després es van convertir en amics insubstituïbles. Les vivències d’aquestes dues al·lotes poden ser aplicables als centenars d’estudiants balears que s’estableixen a Barcelona, atrets per l’afinitat cultural i lingüística, amb qui compartim la salabror d’un mateix mar.

Publicat per: Rafael Luján

Concòrdia i harmonia a les Corts

2009-02-03T10:17:00.005+01:00

Amb un minut passem del tràfec del carrer de Numància a la quietud de la plaça de la Concòrdia. Vaig amb l’Elena. És el seu últim dia de pràctiques i mentre gravem els racons de la plaça parlem del seu futur. El rellotge de la parròquia de Santa Maria del Remei recorda que el temps avança però aquest és, sens dubte, un dels llocs de la ciutat on, si un vol, el temps es para. Quan marca dos quarts d’onze arriba en Jesús Portavella, autor del ‘Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona’, que ens explica l’origen de la plaça i del seu nom.

www.diaridebarcelona.cat

Si t’acostes fins la plaça no deixis de visitar el Centre Cívic Can Deu. Aquesta finca modernista es va construir el 1897 com a residència de la família Deu, que es dedicava a la fabricació de licors. Després es va recuperar com a equipament i ha acollit moltes activitats, fins i tot s’hi va rodar el 1987 la pel·lícula ‘Tras el Cristal’, d’Agustí Villalonga.

www.cccandeu.com

Publicat per: Maria Font

Gina Tost: "La gent ha trobat un amic amb Gina Tonic"

2009-02-02T13:24:00.007+01:00

Tot i que confessa que és molt tímida, Gina Tost ens mostra sense cap repunt d’inseguretat, la seva manera de ser i de fer a la xarxa. Li agrada comunicar i això es nota en cada vídeo que elabora.

www.diaridebarcelona.cat

Com a companya d’aquest viatge d’experiències gravades, compta amb la seva inseparable Gina Tonic, un personatge dissenyat per ella mateixa, que l’ajuda a separar la vida privada de la imatge pública. Ens explica que la va haver de crear per les amenaces de mort i el seguiment massiu que va tenir en els inicis de la seva aparició a Internet.

Aquesta afició per comunicar li ha permès conèixer un munt de gent que defineix com a molt propera. “A la mínima que no els agrada alguna cosa, no només em deixen un comentari sinó que m’envien un mail”, explica. La Gina també s’ha convertit en una referència barcelonina a la xarxa, una mena d’assessora per a la gent de fora que demana consells a l’hora, per exemple, de visitar Barcelona. “Un dia una noia valenciana em va preguntar un lloc per anar a menjar patates braves i li vaig recomanar el bar Tomás”. (Haurem d’anar-hi.) Però també afirma que la gent ha trobat un amic amb el seu blog i atenció perquè ens assegura que contesta tots els comentaris!

És divertida, no té vergonya i, com ella mateixa defineix, el seu blog és entreteniment en estat pur. Desconnecteu i gaudiu-lo!

Publicat per: Patrícia Álvarez

Carlos Blanco, l’empresari d’internet

2009-01-30T11:05:00.000+01:00

Confesso que no vaig arribar a Carlos Blanco perquè volgués parlar concretament d’emprenedors, sinó que va ser ell qui, en demanar-li l’entrevista, em va proposar trobar-nos a Barcelona Activa, on participa al campus d’emprenedors SeedRocket. Però la veritat és que, si mai vull muntar un negoci d’internet, aniré a veure’l. Ell sap millor que ningú altre a Barcelona com fer negocis rendibles -i honestos- a internet, perquè ho ha fet.

És curiós que al seu currículum no trobem cap de les grans escoles de negoci, sinó una formació més aviat tècnica. Però no hi ha dubte que l’experiència del creador del Grup ITNet és d’alló més interessant per a qui ara tot just comença a muntar una empresa basada en la web. En tot cas, les seves anàlisis i previsions sobre internet porten la garantia d’algú que s’hi juga el seu propi capital, els diners que ell mateix ha guanyat invertint en nous projectes d’empreses tecnològiques.

www.diaridebarcelona.cat

És cert que els negocis d’en Carlos Blanco tenen també una part més especulativa, que és la dels dominis. Però en aquest país on tanta gent ha guanyat diners especulant amb un bé de primera necessitat com és l’habitatge, no em sembla del tot malament que algú tregui benefici de la compravenda d’adreces d’internet.

En fi, no acabaríem mai de parlar dels negocis d’algú que va apostar per internet des dels seus inicis. Es va llançar a la xarxa a partir de la seva altra gran passió: el futbol. Ara té tota mena de portals d'oci. La feina d’en Carlos Blanco Vázquez és fàcil de trobar a internet. Aixo sí, no us confongueu amb el Carlos Blanco Moreno, que és el seu fill futbolista, ni el Carlos Blanco Pérez, que és aquell nen prodigi que sortia a Crónicas Marcianas...

Publicat per Albert Muñoz

Lluitant per una societat millor

2009-01-29T10:25:00.001+01:00

Reconec que entrevistar a l’Enric Pubill i el Manel Biosca m’ha fascinat, i a la vegada emocionat. Els anem a buscar a la seu de Comisions Obreres, on l’associació hi té el seu despatx.

Tots dos parlen amb la seguretat del qui ha entregat la vida a una causa justa, però també es percep un regust amarg en les seves paraules, fruit de l’oblit en què se’ls ha volgut desterrar.

Han decidit portar-nos fins al Fossar de la Pedrera, concebut just al límit del cementiri de Montjuïc, ja que era per aquells que es considerava que no mereixien ser enterrats en terra santa. Allà ens han ensenyat els noms dels seus companys de lluita afusellats, alguns eren com germans. “Numen Mestres” és un nom més a les columnes dels fossar, però va ser un gran amic per al Lluís. Un més de tota la gent estimada que es va quedar pel camí.

www.diaridebarcelona.cat

Aprofito aquí per explicar que el Lluís Martí Biosca va pertànyer al moviment guerriller que va combatre el franquisme fins l'any1952 (alguns maquis van resistir fins a mitjans dels anys 60), tot i haver perdut la guerra. Passats els anys ha esdevingut el president de l’Amical d’Antics Guerrillers Espanyols a França, amb un despatx annex a l’Associació d’Expresos. Una de les seves queixes és el mins reconeixement que se’ls ha donat. I és que en tot l’estat espanyol només hi ha un monument dedicat als guerrillers, a Cuenca.

www.diaridebarcelona.cat

Tots dos deixen clara una cosa: ells lluitaven per una societat millor. No pas per la que tenim ara, sinó per una de molt millor.

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per: Núria Llabina

Com sona Barcelona?

2009-01-28T11:42:00.003+01:00

La meva primera incursió a la secció de “com ens veuen?” l’he dedicada a la música. Volia saber quina opinió tenen de la ciutat un parell de músics que han decidit establir-se a Barcelona per fer els estudis superiors.

Gràcies a la bona feina de la Rut Martínez, del departament de comunicació de l’Esmuc, aconseguim ajuntar dos estudiants, l’Aurore Dye i en Paco Perera; mentre que ella estudia clàssic, en Paco es dedica a la música moderna. La combinació em sembla interessant i tot i que no es coneixen, la simpatia dels dos hi fa la resta.

www.diaridebarcelona.cat

Reflexionen sobre el que significa estudiar música, les possibilitats de poder tocar a locals de la ciutat. Diuen que la oferta com a consumidors de música és enorme i que Barcelona és una de les capitals d’Europa pel que fa a la tradició musical. Però també que de vegades resulta difícil trobar locals on actuar i que el model de ciutat tendeix a regular estrictament la pràctica de la música.

Per acabar faig quatre imatges de recurs de l’Aurore tocant la flauta travessera i en Paco amb el seu contrabaix. L’Aurore m’explica que té un duet i que mira de trobar un lloc on poder tocar. En Paco em parla dels seus propers concerts: ho farà amb els Vintage Room el proper 3 de febrer al Jamboree. Al seu myspace hi ha un tastet de les cançons del grup. Les mateixes que m’han acompanyat mentre intentava explicar-vos en aquesta entrada que bé que de vegades sona Barcelona.

Publicat per: Rafael Luján

Desenterrant l'Avinguda de la Llum

2009-01-27T13:26:00.002+01:00

Sembla que fos ahir quan, neguitosa, publicava en aquest diari la meva primera peça: Un viatge de 360º. No obstant, han transcorregut ja quatre mesos i les meves pràctiques en aquest mitjà arriben a la seva fi. Setze setmanes intenses i enriquidores que culminen amb aquest petit reportatge sobre l’Avinguda de la Llum, la original i popular galeria soterrada ubicada en la confluència de la Plaça Catalunya, el carrer Pelai i el carrer Bergara.

www.diaridebarcelona.cat

Aquest espai tan curiós es va generar el 1929 al soterrar el ferrocarril de Sarrià, que fins al moment circulava perillosament a celobert pel carrer Balmes. No va ser fins el 1940, no obstant, quan l’immens soterrani va donar cabuda a la primera galeria comercial soterrada d’Europa. L’Avinguda de la Llum va romandre oberta durant els cinquanta anys posteriors, encara que a partir dels anys setanta el seu esplendor es va anar difuminant progressivament fins a arribar a un estat d’absoluta degradació, que va promoure el seu tancament definitiu als anys noranta.

La que en altres temps fou una galeria que acollí multitud de petites botigues, restaurants, bancs, perruqueries i, fins i tot, un cinema, és avui un espai amagat darrera les parets de l’estació ferroviària de la Plaça Catalunya. Els records dels qui van viure en aquesta època és l’únic que es conserva d’aquesta Avinguda; unes memòries que he anat desenterrant i reconstruint en aquest reportatge i que, d’alguna manera, m’han fet sentir com els investigadors que s’enfonsaren en les gèlides aigües properes a Terranova per reconstruir el naufragi del Titànic

Tot i que l’origen del seu nom és encara un dilema - alguns l’associen a la vaga elèctrica que es vivia a Barcelona en aquell temps, i altres veuen certa relació amb l’estil parisenc de la galeria (ciutat popularment coneguda com a ‘Ciutat de les Llums’)- el cert és que aquest original espai va marcar un abans i un desprès. Als melancòlics, sempre els quedarà una visita pel Séphora del Triangle - botiga que ocupa una part del que havia estat la galeria i que ha conservat l’espai gairebé verge- per reviure el brogit de passatgers i transeunts que recorrien els llargs passadissos de l’avinguda, l’olor a galetes acabades de fer...

Publicat per: Elena Trias de Bes

Un blog ben il•lustrat, en tots els sentits

2009-01-26T22:03:00.004+01:00

www.diaridebarcelona.cat

Barcelonetes.com és un blog personal, però qualsevol internauta gaudirà llegint-lo i mirant els dibuixos, conegui o no la seva autora. Reconec que hi vaig entrar pensant que seria un web de barri o bé un blog de raconets de Barcelona (“barcelonetes”). Però, en comprovar que no era així, vaig sentir molta curiositat per saber per què es deia d’aquesta manera. I sobretot volia saber qui feia els dibuixos i escrivia articles tan ben fonamentats.

L’autora es diu Eulàlia Petit. Li vaig escriure i ens vam citar als jardins de Rubió i Lluch, la plaça interior que hi ha entre els carrers del Carme i Hospital, a l’entrada de la Biblioteca de Catalunya. La veritat és que m’esperava una dona de l’edat de l’Eulàlia... no li vaig demanar quants anys té! Sabia que tenia alumnes, perquè li ho havia llegit, però no que dóna classes de francès en una escola d’hostaleria.

També vaig saber que té un fill que l’ajuda amb les eines de gestió del blog. L’”assessor tècnic” no ha pogut evitar, però, que en traslladar-lo a Blogger es perdessin tots els comentaris que tenia el blog. A l’Eulàlia li fa molta il·lusió rebre comentaris, tot i que durant una època els va haver de deshabilitar en ser víctima de l’SPAM. Llàstima, perquè crec que els lectors de Barcelonetes.com deuen ser també interessants de seguir.

La tecnologia més necessària

2009-01-23T11:04:00.000+01:00

Al carrer Pelai hi ha una petita porteria que porta fins a la seu d’Enginyers Sense Fronteres de Catalunya. A diferència del que havíem imaginat, és una oficina espaiosa i amb molt moviment de gent un matí qualsevol. Mapes mundi, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica decoren les parets del lloc, així com fotografies dels pobles d’arreu on han instal·lat alguna obra d’enginyeria.

www.diaridebarcelona.cat

Turbines, rodes de bicicleta i elements d’allò més senzills poden formar part d’un sistema de conducció o sanejament d’aigua, o de generador d’energia... els enginyers sense fronteres saben que per fer tot això l’educació és bàsica, i als indrets on arriben per desenvolupar projectes han d’instruir algú perquè pugui fer el manteniment de la tecnologia escollida.

La seva tasca és aquesta, triar la tecnologia adient per a cada territori i context, i no és cosa fàcil. La diferència abismal entre les regions del sud i les del nord en la qüestió tecnològica és un greu problema que ens ha de fer reflexionar.

Aprenem a restaurar mobles antics

2009-01-22T15:40:00.008+01:00

Per tancar el meu periple per les Associacions, la Marta em proposa arribar-me al cor de Gràcia, on l’Associació d’Amics de les Antiguitats hi té la seva seu. Allà, sota les directrius del seu president, l’Albert Santgenís, hi trobo una quinzena de persones treballant i aprenent les tècniques de vernissatge sobre unes fustes.

www.diaridebarcelona.cat

Són els cursos bàsics –uns dels que tenen més èxit- que l’Escola de Restauració d’Antiguitats ERA organitza trimestralment. Aquí els alumnes es familiaritzen amb els processos de restauració entre pots de goma laca, tapa porus i tosca. És el moment de relax setmanal, de desconnectar del dia a dia intentant treure l’ànima a les fustes antigues. A l’escola es respira un bon ambient, i no ho dic precisament per les olors dels productes, que aconsegueixen deixar-me una mica marejat.

L’Albert em resumeix l’essència de la restauració del moble antic: “Agafem coses que han tingut una història llarga i que de cop i volta han deixat de ser utilitzades –fins i tot obsoletes- i les tornem a posar al dia.” Fins a tres mesos de feina pot comportar restaurar una cadira, em diu la Belén. Això si, la satisfacció de veure una peça on hi descansen hores i hores de feina pròpia, segur que ha de ser la millor recompensa.

Publicat per: Rafael Luján

Els catalans sóm "simpàtics, sociables i sincers"

2009-01-22T11:09:00.003+01:00

L’amor és el que va portar Wenjún a venir a viure a Barcelona fa tot just un any, i no li està resultant gaire difícil integrar-se a la nostra cultura perquè considera que els valors dels catalans són molt similars als dels xinesos: ‘No encuentro diferencias, para mí son iguales”. A aquests, els defineix com a persones molt simpàtiques, sociables i sinceres i, entre riures, afirma que la diferència més gran entre els uns i els altres és el físic. Encara que, segons el seu parer, a Barcelona es respira més estrés que no pas a la Xina.

www.diaridebarcelona.cat

Com a dibuixant de professió, al Wenjún li agrada plasmar aquestes particularitats culturals a través dels seus esbossos, veritables obres d’art fetes amb l’única ajuda d’un bolígraf i...molta traça i imaginació! A Barcelona, se sent especialment atret per representar persones i edificis, ja que és on detecta més diferències culturals. El detallisme que caracteritza els seus dibuixos és realment sorprenent i, de fet, de vegades es necessari apropar-se al paper per comprovar que no es tracta d’una fotografia!

El menjar que més li agrada és la truita de patates, una varietat culinària típica de Catalunya que mai abans havia tastat i que està aprenent a cuinar. Tanmateix, assenyala que, tot i els nombrosos supermercats i botigues especialitzats en menjar xinès, els productes que es venen aquí no tenen el mateix gust que al seu país; entre d’altres perquè allà té l’oportunitat de comprar-los acabats de fer, mentre que a la capital catalana es venen tots precuinats. Però la pasta xinesa no és l’única cosa que troba a faltar aquest xinès de Shangai: “La familia, claro, los amigos, mucho”, afirma en Wenjún emocionat. I és que, per molt còmode i acollit que un se senti en un país, les arrels culturals sempre estan presents.

Publicat per: Elena Trias de Bes

Torre Llobeta i els seus veïns, testimonis valuosos

2009-01-20T13:15:00.007+01:00

L’últim protagonista de PASSEJANT PER..., la secció que abandono temporalment per estrenar-me amb els bloggers dels dilluns, m’ha deixat molt bon gust de boca. Els veïns de la plaça de la Torre Llobeta ens han ofert les seves impressions sobre el pas del temps i algunes reivindicacions de cara al futur. Un rodatge enriquidor amb un matí de llargues converses, passejades per la plaça i descobriments per una casa senyorial que ens ha obert totes les seves estances.

www.diaridebarcelona.cat

Si sou del barri o senzillament voleu ampliar aquesta informació sobre la Torre Llobeta, declarada patrimoni arquitectònic de la ciutat, us recomano el llibre ‘Torre Llobeta. De palau medieval a Centre Cívic’, escrit per l’equip del Josep Maria Huertas. Ens el va regalar l’Àngels Gorgas, directora de la biblioteca de la Torre Llobeta, i ha estat una eina molt útil per completar aquest reportatge. Moltes gràcies per la col·laboració!

Fins dilluns que ve... Ens veiem a la blogosfera...

Publicat per Patrícia Álvarez

Històries veïnals i de literatura 2.0

2009-01-19T17:41:00.004+01:00

La paraula "veí" ha guanyat un nou significat. Els veïns dels que avui parlo no viuen al mateix edifici, al mateix carrer ni al mateix barri. Alguns ni tan sols a la mateixa ciutat, tot i que la majoria són de Barcelona. El seu veïnatge és virtual, però tenen més vincles que molts barcelonins amb el seu veí de dalt.

www.diaridebarcelona.cat

El veí de dalt és precisament l’impulsor d’aquesta experiència de creació literària col·lectiva que són les Històries Veïnals. Com em deia en un dels primers correus que hi vaig intercanviar, ell és el “pare putatiu” d’una iniciativa que des del setembre de 2007 ha produït –en cinc tongades- una cinquantena d’històries escrites per prop de 70 veïns. A la blogosfera catalana hi ha molta gent que escriu bé i amb ganes de jugar a la creació literària. Les Històries Veïnals van néixer seguint el camí obert pels Relats Conjunts, en una època de poca activitat en aquest altre blog comunitari, on cada participant escriu el seu propi relat a partir d’una única imatge que els inspira.

Jo no escric ficció, però aquests dies m’ho he passat tan bé com els mateixos veïns construint aquesta història sobre les Històries Veïnals. Els quatre veïns que he entrevistat (en Jordi Pujadas, l'Anna Ramírez i la Carme Rosanas, a més del Veí de Dalt) mereixen cadascú un reportatge (de fet, tinc prou material enregistrat per fer-ho), on explicar que Malerudeveure’t va néixer per ressenyar-hi llibres o que l’Anna té un altre blog de divulgació científica, per exemple. Però avui no hi havia temps per a més. Gràcies als quatre per la vostra exquisida amabilitat i felicitats per escriure tant i tan bé!

Publicat per Albert Muñoz

Tecnologia és nom de dona

2009-01-16T10:58:00.007+01:00

Les dones joves utilitzen les noves tecnologies i naveguen per internet de la mateixa manera que ho fan els homes. Però a mesura que creixen i sumen anys i responsabilitats, la seva activitat a la xarxa decreix.

Això diuen les estadístiques i això combat des de fa cinc anys l’associació Dones en Xarxa. La seva presidenta és l’escriptora i feminista Gemma Lienas, que em va obrir les portes de casa seva per donar a conèixer la importància de lluitar contra les desigualtats de gènere a internet. La coordinadora de Dones en Xarxa, la Maria Freiría, també ens va acompanyar.

www.diaridebarcelona.cat

“Les dones no es poden quedar enrere” diu. I és ben cert. Després d’unes quantes setmanes parlant de les TIC i de la societat digital, veig molt clar que el futur és dominar les tecnologies (per demanar hora al metge, per conèixer les propostes culturals...) i per això ningú no en pot quedar exclòs. No saber usar un ordinador, serà considerat, en breu, analfabetisme.

Per cert, Gemma, moltes felicitats! Aquest és el nostre regal d'aniversari!

Publicat per Núria Llabina

Celebrem la ‘Setmana dels Barbuts’

2009-01-15T12:47:00.004+01:00

Els dos darrers anys, qui això escriu, ha dut barba; se’m va acudir afaitar-me per Nadal i ara ho he pagat car: m’he presentat al sopar del Club de Barbuts de Barcelona amb una sensació d’orfandat.

Amb aquest càrrec de consciència sobre les meves esquenes camino cap al restaurant La Gardunya, on la gent del Club dels Barbuts s’entaula per sopar. Són una quinzena de barbes, entre socis i nouvinguts. M’agrada com tracten les persones que hi assisteixen per primera vegada: cadascú explica les seves aficions i interessos i tothom aprèn del que té al costat .

www.diaridebarcelona.cat

Em diu el patriarca dels barbuts barcelonins, en Josep Maria Gavín, que van viure temps millors: era a finals dels 90, sota l’advocació del gran Eugenio quan organitzaven els concursos de barbuts a la desapareguda La Paloma; anaven amunt i avall lluint el pèl facial. Diuen que passet a passet, intenten recuperar aquella activitat.

M’agrada la filosofia del club: seriós per fora però de la conya per dins. Abans de marxar, el president de l’Associació, l’Antoni Albesa m’imposa el pin del club. M’haurà arribat l’hora de tornar a la barba?

PD. De vegades, el pitjor d’un reportatge és trobar-hi una música adient. Aquesta setmana ho he tingut fàcil: “El barber de Sevilla” de Gioacchino Rossini.

Publicat per: Rafel Luján

Com ens veuen els italians?

2009-01-14T11:10:00.001+01:00

Sempre s’ha dit que entre els italians i els espanyols hi ha una bona química. Doncs bé, les dades no només demostren que això és ben cert sinó que indiquen que aquesta relació és especialment estreta amb els catalans.

www.diaridebarcelona.cat

En els últims cinc anys, el nombre d’italians que escullen Barcelona com a destí permanent–no només per fer turisme sinó per viure-hi- ha augmentat tant que, actualment, representa el segon col•lectiu estranger més nombrós de la ciutat, desprès de l’equatorià. A dia d’avui, un total de 21.655 italians viuen a la capital catalana, especialment nous llicenciats i professionals liberals que es veuen atrets per les oportunitats laborals de la ciutat.

Però, ¿per què Barcelona i no qualsevol altre ciutat espanyola? Les entrevistes realitzades a tres italians que viuen a la ciutat, mostren opinions bastant homogènies al respecte. La corrupció que caracteritza la política italiana, juntament amb les poques llibertats de les gaudeixen els seus habitants són les causes més comuns d’aquest flux migratori. La situació que viu el aquest país veí és tal que en Roberto la defineix com ‘involució’. El clima i la forma de ser dels barcelonins també tenen força rellevància, i és que aquest col•lectiu afirma sentir-se molt còmode amb l’estil i el ritme de vida dels que viuen a la capital catalana.

En Luigi, per exemple, destacava la relativa rapidesa amb la que va poder obrir el seu negoci a Barcelona (La Cova de les Cultures) envers els eterns tràmits burocràtics que caracteritzen el seu país, on, segons afegeix, potser no l’hagués pogut ni obrir. Segons el seu parer, a més, els barcelonins i catalans en general són persones molt amables que, tot i ser reservades al principi, un cop els coneixes de veritat són amics per a tota la vida. I es que, tot i que com assegurava Mariana “la pasta i les pizzes no són comparables a les d’Itàlia i el menjar en general, sobretot les llegums, no tenen ni la meitat de gust”, sembla que els italians es senten molt còmodes a Barcelona, una ciutat que consideren molt cosmopolita, dinàmica, multicultural, acollidora i molt interessant en termes culturals. No és d’estranyar, per tant, que cada cop siguin més els italians que decideixin començar una nova vida a la nostra ciutat.

Publicat per: Elena Trias de Bes

Vols resseguir amb nosaltres la petjada indiana?

2009-01-13T13:11:00.007+01:00

Fa dos segles centenars de catalans van marxa a Cuba a fer fortuna i en tornar van deixar un rastre en diverses ciutats de Catalunya que avui dia podem resseguir. Els indians van trepitjar amb força Barcelona i la petjada més marcada la trobem al Congrés i els Indians. Casualment aquest és el meu barri de tota la vida. He recorregut els seus carrers des que era un marrec i, ara, els torno a caminar per analitzar-ne la història. La idea em resulta engrescadora...

www.diaridebarcelona.cat

Contactem amb el conseller Enric Fernández-Velilla a través del seu blog i ens aconsella parlar amb la Sílvia Berart, autora del llibre ‘La història del meu barri: Els Indians’. La Sílvia, a banda de parlar-nos sobre els indians, ens descobreix un munt d’històries paral·leles del barri.

www.diaridebarcelona.cat

Amb ella recordo el ja desaparegut cèlebre cine Río, al carrer de Matanzas, i m’explica que als anys 50 era una antiga pista de ball i patinatge anomenada Río de Janeiro.

També parlem el refugi antiaeri de la Guerra Civil ubicat al llarg del carrer de Pinar del Río. L’espai es va recuperar amb la reurbanització del carrer però no és visitable a causa de les condicions d’accessibilitat. Una pena... Però almenys hi ha persones com la Sílvia que ens ho podem explicar! Moltes gràcies!

Publicat per: Patrícia Álvarez.

Els contes de l’Elefant Trompeta

2009-01-12T09:33:00.001+01:00

El ‘B DE BLOG’ d’avui és com una història escrita a sis mans. Les del Rafel van apuntar que hi havia una jove mestra amb un blog d’educació i literatura infantil molt ben treballat que es deia ‘L’Elefant Trompeta’. L’Adrià va posar-se en contacte amb ella i, en el seu últim dia de pràctiques a la redacció del Diari de Barcelona, va anar a casa de la Meritxell a entrevistar-la. L’enregistrament havia quedat inèdit fins que jo, l’Albert, he pogut composar aquest vídeo: espero que sigui digne de tota la feina anterior!

www.diaridebarcelona.cat

Em reconforta saber que hi ha mestres com la Meritxell, enamorats de la seva professió, perquè crec que és l’única manera de fer bé una feina tan especial com l’educació. També hem d’agrair a la seva parella, en Roger Giménez, que l’encoratgés a posar en marxa el blog i l’ajudés a crear-lo. Ell és dibuixant, dissenyador i informàtic. El seu blog es diu ‘La closca de la poma’ i també està allotjat a GràciaNet, la xarxa ciutadana de la vila de Gràcia. És curiós descobrir quant hi ha de l’un en el blog de l’altre. Gràcies a tots dos!

Feliç 2009

2008-12-31T10:46:00.002+01:00

Tot l'equip que fem possible el Diari de Barcelona et desitgem un feliç 2009. El 2008 que ara deixem ens ha portat moltíssimes coses. La majoria les has vist al llarg de l'any: avui et volem deixar algunes de les que no has vist. Per començar el 2009 amb un somriure.

www.diaridebarcelona.cat

Els barcelonins i l'esport

2008-12-24T12:00:00.006+01:00

El carrer està ple de gent amb bicicletes, patins o fent footing i també son molts els que van al gimnàs regularment per estar en forma. Però fins a quin punt som esportistes els barcelonins? En Juan Palacios és tècnic del Club Marítim i ens desvetlla algunes dades interessants sobre els nostres hàbits esportius.

www.diaridebarcelona.cat

Un dels aspectes més rellevants és el fet que cada cop hi ha més consciència col·lectiva envers la importància d’introduir l’esport en la vida diària. Quan en Juan va arribar a Barcelona, ara fa uns setze anys, al gimnàs no hi anava ni la meitat de gent que hi va ara. El fet que cada cop hi hagi més informació sobre els beneficis que aquest té sobre la salut n’és una de les causes principals.

Ara bé, aquests no són els únics factors que expliquen aquesta popularització de l’esport. És cert que molta gent, sobretot les persones grans, van al gimnàs per recomanació dels metges i, per tant, per un tema de salut. No obstant, a la cultura del benestar i del ‘culte al cos’ a la qual estem immersos l’esport es practica, principalment, per un tema d’estètica. En Juan ens explica, per exemple, que a primeres hores del matí el gimnàs està ple de gent gran que fa esport per raons més medicinals o terapèutiques, mentre que a partir de mig matí s’omple de persones més joves i més interessades en mantenir la forma.

Tanmateix, ens comenta que aquí es fa molta distinció entre les activitats destinades a les dones i als homes. Per lo general, a tots els països els homes estan més interessats en el culturisme, mentre que les dones hi van per mantenir la línea o aprimar-se. No obstant, en Juan es sorprèn de la distinció que es fa aquí entre activitats d’homes i les de dones. “A los hombres les da vergüenza practicar actividades como el aerobic, yoga o pilates porque creen que es cosa de mujeres”, ens comenta en Juan. Segons ell, aquest ‘masclisme esportiu‘ no es típic a Cuba, on són molts els homes que participen en aquestes activitats dirigides.

Publicat per: Elena Trias de Bes

BRUSI: Un carrer, una família i un diari

2008-12-23T09:28:00.006+01:00

Amb una mateixa paraula, Brusi, podem definir tres realitats enllaçades. La d’un carrer que homenatja una família que va marcar la trajectòria d’un diari. Per completar aquesta història, l’actual marquès de Casa Brusi, Miquel Canals Elías-Brusi, ens ofereix el seu testimoni.

www.diaridebarcelona.cat

A banda de conservar el mèrit dels seus antecessors en forma de títol nobiliari, en Miquel Canals també ha pogut preservar una sèrie de documents familiars i del Diari de Barcelona que durant tres anys ha estat ordenant i classificant. Amb tot el material recopilat, entre el qual trobem papers dels primer Brusi, factures i entrades de teatre, ha elaborat un arxiu familiar que ha lliurat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona per a què l’adjuntin a la part que ja conservava el centre. D’aquesta manera, aquesta valuosa informació serà accessible a tothom.

Com a curiositat del rodatge, explicar-vos que mentre gravava al carrer de Brusi un cop creuada la Via Augusta, se’m va acostar un mosso d’esquadra vestit de carrer per demanar-me la documentació. “Vostè sap que es troba en una zona perimetrada de seguretat i vigilància?”, em pregunta. De cop i volta me n’adono que hi ha càmeres penjant de les cantonades...

L’acompanyo a comissaria i pren nota de les meves dades mentre m’explica que aquesta situació es deu a la proximitat de l’Arxiu Joan Maragall i de l’habitatge de l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall. Respiro tranquil·la, tot queda en una anècdota i continuo rodant pel carrer. Mai pots preveure què passarà al següent rodatge...

Publicat per: Patrícia Álvarez

Les mirades de l’Eulàlia Iglesias

2008-12-22T14:01:00.002+01:00

Ficant el seu nom a Google, pots llegir-ne tota mena de comentaris i crítiques de cinema dels més diversos gèneres. Fins i tot un article on denuncia l’analfabetisme audiovisual de determinats crítics cinematogràfics. Però, contràriament a la majoria de cinèfils, l’Eulàlia Iglesias Huix no té un blog de cinema. Diu que ja en parla, debat i escriu prou amb tots els textos que signa com a periodista. També dóna classes de nous formats audiovisuals a la Universitat Rovira i Virgili (URV).

Així que, per distreure la vista de les pantalles, l’Eulàlia camina per la ciutat fotografiant racons curiosos i mirant d’explicar les imatges que penja al blog amb uns textos realment ben documentats. Aquí no parla de cinema, però no deixa de ser crítica.

I sobretot no deixa mai de moure’s guiada per la curiositat. Ella viu al barri Gòtic, però en demanar-li un lloc on li agradaria fer l’entrevista, em proposa Montbau. Busco al seu blog l’indret on probablement em voldrà dur, però no hi ha res publicat en aquell barri. En trobar-nos, li pregunto per què ha volgut quedar a Montbau i em diu que no hi havia anat mai i li anava bé tenir una excusa per fer-ho. És un d’aquells indrets “no evidentment bonics” que també formen part de Barcelona i, per sort, hi trobem un racó on resguardar-nos de la pluja...

www.diaridebarcelona.cat

Publicat per: Albert Muñoz